25 de julio de 2015

ULTRA VALLS D'ÀNEU...LA REALITAT DELS PIRINEUS!!!

Crònica UTVA, Ultra Trail de les Valls d'Àneu...la realitat de l'Alt Pirineu!!!





Que poder dir d'una Ultra tan exigent com la d'aquest cap de setmana...no ha deixat indiferent a ningú, hi haurà gent que hi tornarà i d'altres que no ho faran...potser és difícil descriure en tantes hores el que va passar pel cap de molts de nosaltres, però el que si que us diré, què aquesta Ultra et deixa marcat per temps!!!
Era un cap de setmana diferent, aquest cop no portava als meus aliats, la família, i això de vegades es nota i més quant necessito parlar amb ells, en ocasions, quant la cosa no va gaire fina i les sensacions son molt dolentes, agafo el mòbil i faig una trucada a la Mar Salvado, ella és qui me proporciona aquella mica d'energia extra que m'ajuda a continuar...i la veritat, que aquest cop la necessitava, perquè ben d'hora vagi donar-m'he compte que allò seria llarg...
Des de l'inici, va ser molt exigent, i més quant als pocs km's ens va començar a ploure una mica...sort que va parar, no vull ni imaginar-me aquelles primeres pujades i baixades molles!!!
Arribats a Espot, les sensacions ja no eren massa bones, vaig començar que el ritme era massa fort i que no podria aguantar massa aquell ritme, decideixo posar el fre de mà i continuar a ritme Ultra, sense perdre de vista al company i amic Israel.
Allò va ser vist i no vist, el tio comença a posar velocitat de creuer i adéu....jo a la meva començo a fer la coneguda Vertical....uffff, déu ni dor, amb la paret que ens van posar, 1200 positius d'autèntica paret i pujada sinuosa que me va deixar "KO"...!!!
Vaig notar com el cap me deia para i no et moguis...i jo al moment, parat i assegut, observant el que tenia davant meu, muntanyes monstruoses, amb tota la carena de muntanyes del Pirineu davant...brutal, sense paraules!!! Però allò no era tot, el que el cos va fer es parar com si d'una màquina es tractés i no podia fer una passa més, estava esgotat, sense aigua i encara me quedaven 4 km per arribar a un control...imagineu com me sentia i amb quines ganes havia de continuar!!!
Després d'estar assegut 10 minuts en una pedra i reflexionar una mica en tot allò...vaig decidir continuar fins al control i allí decidir que fer...
Arribo al control, i casualitats de la vida me trobo al David Vallverdu Agulled i l'Agustí, membres de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya....l'Agustí quant hem va veure, ràpidament va preguntar com anava...crec que ja va donar-se compte que allò no anava massa fi, jo li vaig respondre que no estava bé, el cap no anava i estava bastant cansat..sense aigua i esgotat psicològicament... ell, me va dir, Marc descansa i respira, que necessites, joooo aiguaaaa, i tinc ganes de deixar-ho...me va respondre amb dècimes de segon, tranquil, respira i fem una cosa t'acompanyem una estona i ja veuràs com tot anirà millor...
Collons...vaig pensar, si estic mort, però no perdo res en anar una estona amb ells...així que me van donar una mica d'aigua i vaig continuar amb ells, poc a poc, a pas de tortugues...i xerrant i xerrant, vam arribar a un punt d'aigua, un llac...sí, el punt d'aigua d'on havíem d'agafar l'aigua era un llac, però ja se sap que Alta muntanya, en molts llocs, els llacs et serveixen de subministrament i com va de bé!!!!
Vaig agafar els dos bidons, plens d'aigua fresca...que bona...ufff, per fi, i allò me va donar vida...vaig dir-li al David que anava pujant...ja no els vaig veure més, i des d'aquí donar-lis les gràcies per la seva cía i el seu assessorament...ara sé que els membres de la FEEC no són únicament gent que et vol tocar els pebrots, són gent com nosaltres i en casos extrems t'intenten ajudar en tot el que calgui...gràcies nois!!!
A partir d'aquell punt, vaig començar una altra Ultra...i potser han de passar certes coses perquè el cap faci o pensi com resoldre els problemes que et van sorgint...de tot s'aprèn i segur que les muntanyes m'han donat una altra lliçó!
Quant ens endinsem en un percal d'aquest tipus, hem de ser conseqüents què l'Alta muntanya és salvatge, espectacular però també dura i tècnica...i això és el que me vaig trobar durant la primera part de l'ultra de Valls d'Àneu...uns primers 41,8 km, punt en què arribàvem al Port de la Bonaigua, km's molts durs i que vaig estar per fer-los 10 hores 1/4...!!! Darrera quedava Indòmita, Coll de Fogueruix, Coll de Basiero...espectaculars trams i alguns dins de la mítica Carros de Foc!
La segona part, no era més fàcil ni més divertida, m'esperaven més de 3500 positius, però si volia acabar, havia d'exprimir al màxim la capacitat mental que en moltes ocasions m'ha ajudat a continuar quant ja el físic no respon...i de veritat, que ho aconsegueixes...costa però al final respon!
Ens quedava una segona part de blocs de pedra que farien de la cursa encara més dura, imagineu "el Port de Contraix"...pues això és el mateix que ens vam trobar...blocs de pedra en una pujada de més de 1300 metres de desnivell positiu en una pujada i el que preocupava més,la pluja constant que anava calant i que feia de la pujada, molt perillosa...a partir d'aquell punt la cosa es posava divertida...xalariem a les baixades...unes quantes caigudes feien que baixes el ritme i m'ho prengués amb calma!!!
Durant la pujada vaig coincidir durant una bona estona amb la crak Judit Lamas...quina tia, impressionant i gaudint de la seva cía allò va passar més ràpid, parlant de les coses diàries, de la família, desconnectant del que teniem davant...gràcies a persones com ella, les Ultres son el que son!!!
Ella va agafar un ritme més còmode i jo vaig anar fent a pas ferm, fins arribar als últims 20 km's...ja quedava 500 positius i la baixada fins Esterri...això ja estava, vaig pensar...i pensava en tot allò que havia patit, caigudes, esgotament, sacrifici, esforç, patiment, però sobretot llibertat...això és el més important, la llibertat de l'entorn, moltes vegades me pregunten perquè ho faig o que m'empeny a fer-ho...crec que podríem dir que és la llibertat que trobem en aquests indrets!!!
Fins aquí la meva travessa dins al circuit català de la copa Catalana d'Ultres de la FEEC d'enguany...ara que ja eh tret conclusions de totes elles, intentant agafar el millor de totes elles...sempre hi ha coses a millorar, però de totes m'enduc una bona imatge, bona gent i sobretot molt bons amics!!!
Sempre dic el mateix, això de fer Ultres no és una competició, és una aventura, exprimeixes el cos al màxim, hi ha cops que aconseguim acabar i d'altres no...però no s'ha d'oblidar que ho fem perquè ens agrada saber fins on podem arribar i fins on pots dur el teu cos....sempre pensant amb el cap, som gent especial, que ens agrada gaudir de les muntanyes!!!
Ara que ja tinc la valoració de totes aquestes proves, intentaré aporta-ho a la nostra cursa: LA VANDEKAMES...www.vandekames.com
Amb tot el que he aprés intentaré de posar-ho en funcionament per què la gent que vingueu no us falti de res....
Aquesta última cursa m'agradaria dedicar-la a la meva amiga Assumpcio Castellvi per deixar-nos poder dormir en un lloc calent...al company Conrad Solé Altès, als meus companys de batalla, Israel i Oscar Griño Hernandez....i com no, a la meva senyora Mar i el Joel...
Us espero a la Vandekames Dos-mil Quinze...intentarem estar a l'alçada per fer una Ultra "10"...
Salut i kames

LAVAREDO...UN PARADÍS DE MUNTANYES!!!

L’aventura continua... Lavaredo Ultra Trail 2015!!!!
















Dijous passat iniciàvem un viatge direcció Itàlia, aquest cop el punt de trobada era la mítica Ultra Trail “Lavaredo”, al nord d’Itàlia, Cortina d’Ampezzo era el municipi que ens allotjava i d’on començaríem aquesta petita aventura...localitat que es troba a 1200 mts d’alçada, i d’on es podia gaudir d’uns monstres coneguts com els Dolomites...
Aquest cop, marxava amb la Mar, els meus amics Bascos, Mikel i Elena, el company de club Òscar Griñó, el Jordi Pàmies i la seva senyora Anna. Vaja tota una expedició per intentar aconseguir ser finishers de la gran Lavaredo, amb els seus 125 km i 6000 positius!!!
Arribàvem a l’aeroport de Treviso (Itàlia) al migdia, amb una temperatura molt alta i amb moltes ganes d’arribar a l’hotel de Cortina per començar a veure tot el què ens esperava!!!
Sorpresa la nostra a l’arribar a Cortina, quant observem que l’Hotel que havíem agafat es troba a els afores de la població...a uns 4 km del centre, tot i això, crec que va ser un encert, vam poder gaudir d’unes fantàstiques vistes de tot el que ens envoltava, d’un allotjament bastant bo i d’un servei meravellós.
La cursa començava el divendres a les 23 hores, interiorment pensava una altra cursa de nit, tot i què, ja havia tingut un tastet amb la Volta a la Cerdanya i també amb el reconeixement de la Vandekames...potser per aquest motiu no me treia la son el fet d’afrontar una altra proba de nit!
Tot i no estar al 100%, i encara arrossegant un petit dolor d’un esquinç, anava amb moltes ganes de fer-ho bé, potser això feia que descanses tota la tarda del divendres per poder trobar-me amb les millors condicions possibles.
Després d’un bon sopar a l’hotel anàvem direcció a la sortida...crec que fins i tot, massa ben sopats diria jo...!!! ja què el sopar va passar factura fins al km 33, sensacions rares i moltes ganes de treure, el no estar acostumat a sopar massa abans d’una proba me fa temé el pitjor...
La sortida de l’Ultra...impressionant, res d’envejar a Chamonix, 1200 persones ens donàvem lloc al carrer principal de Cortina d’Ampezzo, col·lapsat de gent i el més important, dels teus...amics i senyora, la Mar, peça important perquè pugui seguir tirant endavant i anar consumint km’s en aquestes kames!!!
Allí ens trobàvem al Toni Calderón i la seva parella la Mònica, ja portaven una setmana en aquell paradís de muntanyes...i segons ens explicava el Toni encara no es trobava recuperat de la lesió i el més preocupant que no li sabien trobar el què tenia...a les 3 hores el mal presagi es va fer evident, va tenir de deixar-ho al km 33, segon control de la proba...!!!
Des d’aquí t’envio molts ànims i desitjar que et recuperis el més aviat possible... ja què gent com tu ha d’estar lluitant per continuar veient bones curses crak!!!
Ja quedava poc i els nervis ja començaven a fluir per l’ambient....la gent començava a xerrar més del normal, a riure, a dir coses sense sentit...vaja el que s’acostuma a fer quant un està nerviós!!!
Ens acomiadàvem de les nostres respectives i respectius..i per fi, es donava la sortida...enmig d’un munt de flash de les càmeres sortíem per un carrer ple de gent, cridant el teu nom...això de portar el nom al pitral fa que la gent et conegui pel nom...alhora fa que no et sentís un desconegut allí on vagis!!!
La cursa com ja va sent habitual...rapidíssima, i això que els primers km’s eren cara amunt...però això ja no importa, la gent vol estar al davant i com més aviat s’hi posi millor!!!
Jo com sempre intentant agafar un ritme, sense anar a tope...però la veritat que quant vaig començar vaig començar a sentir-me que el meu cos no anava del tot bé, tot degut al sopar, mare meva...quin mal de panxa...ufff, vaig començar a donar voltes al cap, a veure que estava passant i quin era el motiu pel qual no podia anar bé...i això, que caic recolzant tot el pes sobre els pals...mecasundena, un pal a pendre...ja sabeu...portava 4 km i ja no podia utilitzar el que m’havia de salvar la vida en una prova tan llarga i amb tanta muntanya...
Si no en tenia prou amb la panxa li havia de sumar els pals que ja els portava de florero...quin desastre!!! Però, com ja se sap, en aquesta vida les hem passat de més p... i això no podia fer que m’arronsés i tirés enrere!!!
Tot i donar-li voltes al cap, vaig intentar d’agafar un ritme bo i que Elena que anava al darrera pogués estar el més endavant possible. Però allò no anava bé i jo n’era conscient...així què, Elena tira endavant que portes millor ritme, i això que agafa i comença a tirar, fins al punt que ja no la veia..l’Òscar que el portava al costat me va comentar que volia acompanyar-me, en aquells moments el que vols es trobar-te acompanyat i tornar a sentir bones sensacions...i la veritat que no era el millor moment, li vaig respondre que tirés, a veure si agafa l’Elena i podia ajudar-la, que necessitava estar sol i reflexionar...
Això és el que s’anomena Ultra, sensacions estranyes que una persona passa quant les coses no funcionen bé...no es velocitat, temps, competició...és tot el contrari, les Ultres són paraules majors, ens ajuda a conèixer millor la nostra persona, qui som, que volem i perquè ho fem...son preguntes que habitualment et fas mentre estàs lluitant contra els km’s i les hores!!!
I aleshores, passa el que tots hem patit alguna vegada, t’enfonses i dius fins aquí he arribat o continues fins que el teu cos es posa en mode “ULTRA”...i així, vaig fer-ho, potser és l’experiència, les hores d’entrenament, el coco...no sé, però vaig tornar a guanyar la guerra psicològica i vaig tornar agafar el ritme que no havia pogut aconseguir agafar els primers km’s.
Tot d’una...paffff, noooo... vaig pensar, un altre cop no....pues sí, el tornell, un dolor fort a la part inferior feia que les baixades fossin un calvari!!!
Vaig arribar al punt km 33 on vaig demanar al Mikel si tenia Reflex..me’l va posar al tornell i vaig continuar...quin àlibi, a partir d’aquí vaig tornar agafar un ritme bo i anant avançant a gent mentre pujava...ara si que havia agafat un bon ritme i ho notava a mesura que anava pujant, sempre dic que la gent es mou per sensacions i aprofitar-les al màxim..
Del km 40 al 48 (bossa de vida), forta pujada que conduïa als peus del cim de Lavaredo i el Refugi Auronzo...impressionants vistes, guauuuuu!!!
En aquest punt, vaig agafar Elena la qual feia poc que havia arribat i es disposava a marxar per continuar...Mikel me va comentar que anàvem bé, que m’enganxes a ella i tiréssim junts, amb la mirada el vaig respondre..jjjj, li vaig dir a Elena que tirés que si podia ja l’agafaria...
Vaig menjar una mica, i tornem-hi que no ha estat res...vorejant el cim de Lavaredo, començàvem una forta baixada que ens conduïa a un bosc vorejant la carretera, allí me vaig retrobar amb la Mar, que ja s’adonava que no estava massa bé del peu, però ja sap que per abandonar, no existeix, i s’haurien de donar moltes més coses que un simple dolor!!!
Arribava al km 67, sorpresa la meva, ja que tenia assegut al mestre Pàmies,...jjjj me diu Pelut...va que anem junts...que Elena acabava de marxar i que podem fer el recorregut junts, la veritat que es una pujada d’adrenalina màxima...quin tio, guanyador amb majúscules d’Estels del Sud, i tinc el privilegi de fer els últims km’s amb un mega!!!!
Faltaven uns 60 km, més 4000 mts positius...amb dolor al peu i sense els pals...super divertit, entre molts dels meus pensaments, fluïa el fet de dir, que passa si ara li dic a la Mar que ho deixo...potser m’hagués dit ja era hora, però també me podria dir, ara ho deixés..no sé, era una fàcil i més quant començant a fer la pujada el Jordi m’estava esperant...des del meu interior li deia marxa que jo aniré fent...però el tenia davant, quant de sobte agafa l’Elena..ja hi som tots...vaig pensar, ara m’aniran esperant i els faré endarrerir el pas...
Vaig decidir de començar a menjar una mica, agafar forces...per si m’esperaven que almenys tingués la suficient energia per tirar amb ells...mentre anava preguntant per l’Òscar a veure com anava, i me comentava el Mikel que anava fent a pas ferm...vaig sentir un descans intern, ja què acabar tots era el que havia somiat!!!
A partir del km 75...Elena i Jordi anaven davant i jo seguint-los a pocs minuts, fins arribar al km 103, que ja me van esperar per fer els últims 22 km junts...quina sensació més estranya, uns crak’s com són el Jordi Pàmies i l’Elena Calvillo, esperant-me per acabar junts...ufff, havia de fer un últim esforç i treure tot el que portava a sobre, i així ho vaig fer, arribada al·lucinant amb la senyera, l’estelada i l’ikurriña....impressionant!!!
Les nostres parelles esperant-nos...la gent aplaudint i nosaltres arribant amb una rialla de punta a punta...sensacions difícils d’explicar i que s’ha de viure per poder-ho explicar!!!
Finalment, 18hores i 37 minuts, arribant el 112 de 1200 corredors, el temps i posició el de menys, el que de veritat importa és el que ens emportem, vistes espectaculars i rècords invorrables...uffff!!!!
I sol quedava per veure la cirera del pastís...l’amic i company Òscar, què és mereix això i molt més, una temporada difícil per a ell, sense poder entrenar el que hagués volgut i currant a “tuti pleni”...arribava amb els ulls vidriosos i ple d’energia, tirant els pals i agafant l’estelada que li vam donar....ufff , espectacular!!!
Crec que seria difícil quedar-me amb algun detall o amb alguna anècdota...m’han passat moltes coses i suposo que totes elles havien de passar perquè siii, però si hagués d’elegir alguna, és la foto del final, en la què ens veiem tots, la Mar, l’Anna, l’Òscar, el Jordi, l’Elena, el Mikel i un servidor....això és amb el què hem quedo, un viatge començat i acabat per un grup d’amics!!!!
Pel que fa a l’organització, un 10, increïble logística muntada...potser una mica fluixos els avituallaments i una altra cosa a remarcar potser massa distància entre controls...pel que fa a l’entorn...impressionant, sense paraules!!!
I com no, gràcies a la Mar per acompanyar-me i estar sempre en aquells moments bons com també els dolents....t’estimo!!!
També menció especial, a l'Anna per les fotos i pel seguiment que fa de les curses, un tot terreny...i com no, al meu estimat amic Mikel, quin tio, seguint-nos allà on anàvem, pujant als punts més alts, ajudant-nos en tot moment i sempre amb una rialla a la cara, tot i no dormir, estava al 150%...eskerrik asko Mikel!!!
Això ha estat tot companys/es ....karpe diem i no deixeu de gaudir de les muntanyes, llocs amb un encant especial!!!
Vandekames us espera i jo també....salut i kames

Volta Cerdanya Ultrafons...pasada per aigua!!!

La Volta a la Cerdanya...

En primer lloc agradaría fer una reflexió des del punt de vista d'un corredor popular:
Seguretat en les Ultres, deixalles en els senders i per últim, material obligatori...
En primer lloc, m'agradaria felicitar a les dues organitzacions que fan possible tant Emmona Ultra Trail com la Volta a la Cerdanya, una per aturar la cursa quant el temps no permitia continuar per males condicions climatològiques i l'altra per una possible tempesta eléctrica que hagués provocat algún maldecap...i amb bona mesura van fer un itinerari alternatiu, que encara que al final es fes 10 km més valia la pena!



L'altra i crec que més important és les deixalles que et vas trobant durant el recorregut d'una cursa, crec que ens hauriem de mentalitzar tots una mica que estem passant per lloc difícils i complicats, que s'obren camins i senders que s'utilitzen per conèixer una mica més el què els nostres avantpassats feien i gaudien, tenim el privilegi de passar per llocs extraordinaris i únics...és evident que l'aglomeració de curses ha fet que hi hagi persones que difícilment puguin entendre que és la muntanya però els que si que ho sabem fem el posible per recomanar que no es llencin coses als recorreguts, hem de ser més persones, els animals son més nets que nosaltres...

I per últim, el material obligatori que es demana...crec que ha de ser per tots iguals, no han d'haver distincions de cap mena, o ja ens podem començar a replantejar el fet de muntar dos curses, una pels pros i l'altra per gent com nosaltres, que fem un munt de km's per gaudir i intentar de fer un esport que ens il·lusiona i ens permet desconectar de la vida qüotidiana!!!!
I ara una mica sobre la cursa que també s'ho mereix...ens plantavem a la tercera prova de la Copa Catalana de curses Ultradistància de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya , la Volta a la Cerdanya, arribava amb poc gas i molt cansat de tota la setmana...i per "colmo" no havia pogut descansar el suficient per fer una cursa d'aquest tipus, no hem d'oblidar que és una Ultra i totes les curses superiors a 100 km son dures i més si les fas Alta muntanya com era el cas...

La veritat que la cursa me va decepcionar una mica, potser venia amb moltes ganes de veure coses noves i una bona organització...però no va ser així, i això que la gent que hi ha al davant són gent molt professional i uns enamorats de la muntanya, però també considero que com a tots, haurien de millorar en certs aspectes!

Una de molt important, tenir una farmaciola de primers auxilis en els avituallaments...la veritat que ho vaig trobar a faltar moltíssim...i més quant després d'un parell d'hores de cursa va començar a ploure intensament i per culpa de portar les malles mullades se'n van encetar totes les parts de "l'entrecuix"...quin mal!!! Vaig demanar vaselina i no n'hi havia enlloc, sort d'un company de viatge que vam fer gran part de l'Ultra junts, el Diego Torete...gran persona!!! Va ser la meva salvació, ja que portava un pot petit de vaselina, el qual me va donar, gràcies Diego perquè me vas salvar la vida!!! De vegades valores aquests aspectes molt més que el acabar una cursa, el companyeris-m'he que existeix és increíble!!!

Els avituallaments correctes...això sí, una mica separats en alguns punts, 20 km d'un a l'altre, ho trobo un pèl separats!
Pel que fa als paissatges impressionants, ja que la boirina que pujava des del terra cap a les muntanyes després de la pluja va ser digne de veure, és per això que m'agrada aquest món, perquè et permet veure coses que no acostumes a gaudir!!!

El recorregut impressionant, alta muntanya és el que té, vistes panoràmiques especials, la Serra del Cadi enmig de les valls que anavem passant i uns senders poc tècnics però fantàstics, tapats per pins i fent algun fora pista... fins els últims km's que se'n van fer molt pesats, potser el canvi d'itinerari no va ser el més encertat però també quant s'ha de canviar per motius de la climatología no es pot posar cap pega...al final un recorregut de 128 km amb 6000 metres positius...amb un temps de 20 hores i 16 minuts, millor del que me pensaba!!!
Gràcies al Lluis Guri Basora, i companys dels Panda Team...per fer-nos un control de pas amb avituallament, i seguir-nos els últims trams de cursa...sou collonuts!!!


Menció especial als meus companys d'Ultres que cada dia estan millor, com els Srs. Eloi Ortiz Braulio i Israel, millorant el dia a dia i seguint de molt aprop als top 10...sou grans nois!!! També destacar a l'amic Eloi Pallares Roca...que tot i anar bona part amb el grup de davant, per uns petits problemas als abductors no va poder continuar, quedant-se al km 104...Recuperat aviat Eloi perquè et vull veure als 100% a VandeKames...
Salut i kames per tots i ens veiem a Vandekames....