Ultra Estels del sud "10"!!! Si teniu uns minuts m'agradaria que gaudissiu com jo d'aquestes línies...
La veritat que es fa difícil explicar lo succeit aquest finde als Ports de Besseit... Per on començar...crec que de les coses que més destacaria, és el companyeris-m'he, dedicació, alegria, tristesa, lluita, esforç, sacrifici, amistat...i dolor!!!
De vegades quant expliques als companys de treball el que pots arribar a viure en aquestes curses, no s'ho creuen i fins i tot, diuen que estem "bojos", potser sí que ho estem, però de ben segur que nosaltres pensem tot el contrari, que ho fem perquè disfrutem i tenim el previlegi de passar per llocs impressionants, i sobretot parlar amb gent extraordinaria!!!
Som gent d'una altra pasta...i el més important que coneixem a gent que ara son amics!!
Des de la vessant d'un servidor, el que vaig fer aquest cap de setmana és una de les lluites mentals més dures que he viscut fins a dia d'avui, i he de reconèixer que n'he passat de molts durs, però com la del dissabte....uffff!!
El dia no va començar massa bé...i no puc dir res en contra a la FEEC, crec que en totes les curses hauria de ser així, material obligatori imprescindible a totes les Ultres, i quasi no surto per no portar el paravent termosellat, sort que en aquestes proves hi ha gent molt maca i un integrant de la FEEC hem va deixar el seu per poder passar la revisió de material... gràcies al Salvador puc explicar tot el viscut!!!
Ara les Ultres sembla que siguin curses de mitja distància...la gent surt a 100 per hora, ondia...hem de tenir seny i cap, i sapiguer que son molts km's i el que s'hauria de fer es disfrutar d'aquest esport. Fa uns anys, quant començavem a correr Ultres, apart de ser uns quants, anavem tranquils petavem la xerrada i després cadascú a la seva...ara sembla que marxi el tren i no tenim temps per perdre!!!
Després de sortir...vaig a anar agafant corredors i hem vaig posar en un grup en el que hi havia els Diesels però alhora experimentats corredors, Jordi Jordi Pàmies Carrión, que al final va ser el guanyador, i el MarcMarc Balaña Prats, tercer de la prova...unes autèntiques bésties!!! Però fent la pujada de Paüls vaig veure que el ritme que portavem era massa dur per mi...vaig decidir posar el freno mà i seguir pujant a ritme, no deixant de mirar-los...però...arriba la baixada i pufffff, adiós a la cursa, esguinç al tornell!!!
De vegades penses perquè no anava més lent, però...son coses que passen! Però això no va impedir que arribes ha Arnes...destrossat però arribés, allí vaig veure al meu amic i company de club Oscar Griño Hernandez...hem va veure desencaixat, jo crec que no m'havia vist mai així...però hem va donar una abraçada que sempre recordaré...moltes gràcies amic per estar allí i donar-me un cop de mà!
També hi havia, l' Eloi Pallares Roca, gràcies a ell també pels àmims de suport que hem van donar falta feien en aquell moment, la veritat que hem vaig "derrumbar" com un castell de cartes... Arnes va ser més que un avituallament, va ser un estudi de psicologia...els sentiments i sobretot l'amistat queden durant els 15 minuts que vaig estar intentant recuperant-me mentalment i decidint si continuava o no...gràcies també a la Judit Solé Guasch i l'Anna, per esperar-m'he a Besseit...vosaltres si que sou les craks...hem van aguantar i ajudar en tot moment, hi ha moments en què la familia no pot ser-hi i gent com aquesta la tens al costat...per a mi, el ser finisher o no, queda en un segon terme, els hi dedico a tots ells el poder haver acabat!!!
Finalment, vaig decidir continuar...si continuar, els que hem coneixen saben que no sóc home de deixar les coses, i de veritat que per damunt de lesions, amor propi o altres inquietuts, això ho havia de fer per un motiu molt important!!!
Des d'Arnes a Besseit un calvari...27 km de molta calor, temperatures superiors a 30 graus, i jo sense poder còrrer..la veritat que va ser duríssim, però el "taping" que hem van posar va ser clau per intentar acabar...!
Arribant a Besseit, al turó hem vaig trobar el Vicenç Laiz Marín...cridant i animant-me com si hagués vist un fantasma...hem va ajudar explicant l'última baixada a Besseit.
Des del fons sentia com cridaven des del poble l'Anna i la Judit...collons, ja hi sóc, vaig pensar, tot i estar fet un nyap...!!
I ara tocava, reposar, menjar, i curar bé la ferida...i la veritat que quant hem van treure la vena, vaig veure les "estrelles del Sud"...
El metge de la FEEC hem va dir: en poques paraules, no continuís...jo tossut, li vaig respondre, ja que havia arribat fins a Besseit que hem deixes acabar, que hem poses un bendatge fort i un altre "taping" hi ha continuar...així ho va fer..i així ho puc explicar! Els hi vaig dir a l'Anna i la Judit, que gràcies per esperar-me però que volia acabar...que ho havia de fer! I així, vaig agafar el pas de "muñecas de famosa" ...
Però hem faltava passar per l'arc d'arribada de la Half...ufff, péls de punta, ahir hi havia el pare del Bro Arturo Neriz Garcia, el Manuel Omaña Espinosa, la Mari Carmen Mestre...i altre més, i sobretot Albert Segura, gràcies Albert per allò que tu ja saps...mmmm, hem va sentar molt bé!!
L'Albert hem va donar una abraçada i hem va donar molts ànims...allò va ser una energia super per poder continuar...gràcies de nou.
Quedaven 40 km molt durs, i ho sabia, però la recompensa final era màxima... i així vaig anar passant els km's, rebent suport de tots els voluntaris, amics, companys, organització, i sobretot, una cosa que havia de fer, trucar a la dona i explicar-li com estava, finalment, vaig parlar amb la family, la Mar Salvado i el Joel...encara que estigués pel arrastre, amb dolors cada cop més forts, aquella trucada va ser una pujada d'adrenalina impressionant, dono gràcies al salvatge i sobretot a la Mar per tenir-la com a companya, amiga i dona...t'estimo!
I com no, jo a la meva...passant per corriols, senders, baixades tècniques, pujades fortes, barrancs i refugis...tot escoltant, la natura i el silenci de la nit, increible...la veritat que va valer la pena viure in situ aquells instants, cada km que passava era una victòria...i així fins al km 100...exhaust i adolorit, vaig assentar-me 10 minuts per reposar...estava a les últimes i la veritat que l'últim tram va ser duríssim, quins últims 10 km...més de 400 positius, bestial!
Finalment, arribava a la carretera...increible, sol hem quedaven 3 km per arribar...i aquells km's van ser per disfrutar de tot el que havia passat!
Arribava fos...sense sentir-me el peu, però amb l'alegria d'haver acabat una de les proves més dures que he fet mai!!!
De l'arribada sol recordo, l'abraçada amb el director de cursa, una gran persona i gran persona, l'Ivan que amb l'expressió de la seva cara no s'ho acabava de creure del que havia fet!!!
Finalment, 18 hores 10 minuts, una odissea de cursa...17 posició, increible i més amb el meu estat físic!!!
Això sí, amb unes cures finals de la Núria...impressinants...gràcies Nuria Quiro!!!
D'allí a l'enfermeria i a fer les pertinents cures, parlar amb la familia que ja havia arribat i xerrar una mica del que havia estat aquell infern amb elJordi Garreta, que va fer l'11 posició a l'Ultra, 3 veterà...gran persona!!!
De vegades quant expliques als companys de treball el que pots arribar a viure en aquestes curses, no s'ho creuen i fins i tot, diuen que estem "bojos", potser sí que ho estem, però de ben segur que nosaltres pensem tot el contrari, que ho fem perquè disfrutem i tenim el previlegi de passar per llocs impressionants, i sobretot parlar amb gent extraordinaria!!!
Som gent d'una altra pasta...i el més important que coneixem a gent que ara son amics!!
Des de la vessant d'un servidor, el que vaig fer aquest cap de setmana és una de les lluites mentals més dures que he viscut fins a dia d'avui, i he de reconèixer que n'he passat de molts durs, però com la del dissabte....uffff!!
El dia no va començar massa bé...i no puc dir res en contra a la FEEC, crec que en totes les curses hauria de ser així, material obligatori imprescindible a totes les Ultres, i quasi no surto per no portar el paravent termosellat, sort que en aquestes proves hi ha gent molt maca i un integrant de la FEEC hem va deixar el seu per poder passar la revisió de material... gràcies al Salvador puc explicar tot el viscut!!!
Ara les Ultres sembla que siguin curses de mitja distància...la gent surt a 100 per hora, ondia...hem de tenir seny i cap, i sapiguer que son molts km's i el que s'hauria de fer es disfrutar d'aquest esport. Fa uns anys, quant començavem a correr Ultres, apart de ser uns quants, anavem tranquils petavem la xerrada i després cadascú a la seva...ara sembla que marxi el tren i no tenim temps per perdre!!!
Després de sortir...vaig a anar agafant corredors i hem vaig posar en un grup en el que hi havia els Diesels però alhora experimentats corredors, Jordi Jordi Pàmies Carrión, que al final va ser el guanyador, i el MarcMarc Balaña Prats, tercer de la prova...unes autèntiques bésties!!! Però fent la pujada de Paüls vaig veure que el ritme que portavem era massa dur per mi...vaig decidir posar el freno mà i seguir pujant a ritme, no deixant de mirar-los...però...arriba la baixada i pufffff, adiós a la cursa, esguinç al tornell!!!
De vegades penses perquè no anava més lent, però...son coses que passen! Però això no va impedir que arribes ha Arnes...destrossat però arribés, allí vaig veure al meu amic i company de club Oscar Griño Hernandez...hem va veure desencaixat, jo crec que no m'havia vist mai així...però hem va donar una abraçada que sempre recordaré...moltes gràcies amic per estar allí i donar-me un cop de mà!
També hi havia, l' Eloi Pallares Roca, gràcies a ell també pels àmims de suport que hem van donar falta feien en aquell moment, la veritat que hem vaig "derrumbar" com un castell de cartes... Arnes va ser més que un avituallament, va ser un estudi de psicologia...els sentiments i sobretot l'amistat queden durant els 15 minuts que vaig estar intentant recuperant-me mentalment i decidint si continuava o no...gràcies també a la Judit Solé Guasch i l'Anna, per esperar-m'he a Besseit...vosaltres si que sou les craks...hem van aguantar i ajudar en tot moment, hi ha moments en què la familia no pot ser-hi i gent com aquesta la tens al costat...per a mi, el ser finisher o no, queda en un segon terme, els hi dedico a tots ells el poder haver acabat!!!
Finalment, vaig decidir continuar...si continuar, els que hem coneixen saben que no sóc home de deixar les coses, i de veritat que per damunt de lesions, amor propi o altres inquietuts, això ho havia de fer per un motiu molt important!!!
Des d'Arnes a Besseit un calvari...27 km de molta calor, temperatures superiors a 30 graus, i jo sense poder còrrer..la veritat que va ser duríssim, però el "taping" que hem van posar va ser clau per intentar acabar...!
Arribant a Besseit, al turó hem vaig trobar el Vicenç Laiz Marín...cridant i animant-me com si hagués vist un fantasma...hem va ajudar explicant l'última baixada a Besseit.
Des del fons sentia com cridaven des del poble l'Anna i la Judit...collons, ja hi sóc, vaig pensar, tot i estar fet un nyap...!!
I ara tocava, reposar, menjar, i curar bé la ferida...i la veritat que quant hem van treure la vena, vaig veure les "estrelles del Sud"...
El metge de la FEEC hem va dir: en poques paraules, no continuís...jo tossut, li vaig respondre, ja que havia arribat fins a Besseit que hem deixes acabar, que hem poses un bendatge fort i un altre "taping" hi ha continuar...així ho va fer..i així ho puc explicar! Els hi vaig dir a l'Anna i la Judit, que gràcies per esperar-me però que volia acabar...que ho havia de fer! I així, vaig agafar el pas de "muñecas de famosa" ...
Però hem faltava passar per l'arc d'arribada de la Half...ufff, péls de punta, ahir hi havia el pare del Bro Arturo Neriz Garcia, el Manuel Omaña Espinosa, la Mari Carmen Mestre...i altre més, i sobretot Albert Segura, gràcies Albert per allò que tu ja saps...mmmm, hem va sentar molt bé!!
L'Albert hem va donar una abraçada i hem va donar molts ànims...allò va ser una energia super per poder continuar...gràcies de nou.
Quedaven 40 km molt durs, i ho sabia, però la recompensa final era màxima... i així vaig anar passant els km's, rebent suport de tots els voluntaris, amics, companys, organització, i sobretot, una cosa que havia de fer, trucar a la dona i explicar-li com estava, finalment, vaig parlar amb la family, la Mar Salvado i el Joel...encara que estigués pel arrastre, amb dolors cada cop més forts, aquella trucada va ser una pujada d'adrenalina impressionant, dono gràcies al salvatge i sobretot a la Mar per tenir-la com a companya, amiga i dona...t'estimo!
I com no, jo a la meva...passant per corriols, senders, baixades tècniques, pujades fortes, barrancs i refugis...tot escoltant, la natura i el silenci de la nit, increible...la veritat que va valer la pena viure in situ aquells instants, cada km que passava era una victòria...i així fins al km 100...exhaust i adolorit, vaig assentar-me 10 minuts per reposar...estava a les últimes i la veritat que l'últim tram va ser duríssim, quins últims 10 km...més de 400 positius, bestial!
Finalment, arribava a la carretera...increible, sol hem quedaven 3 km per arribar...i aquells km's van ser per disfrutar de tot el que havia passat!
Arribava fos...sense sentir-me el peu, però amb l'alegria d'haver acabat una de les proves més dures que he fet mai!!!
De l'arribada sol recordo, l'abraçada amb el director de cursa, una gran persona i gran persona, l'Ivan que amb l'expressió de la seva cara no s'ho acabava de creure del que havia fet!!!
Finalment, 18 hores 10 minuts, una odissea de cursa...17 posició, increible i més amb el meu estat físic!!!
Això sí, amb unes cures finals de la Núria...impressinants...gràcies Nuria Quiro!!!
D'allí a l'enfermeria i a fer les pertinents cures, parlar amb la familia que ja havia arribat i xerrar una mica del que havia estat aquell infern amb elJordi Garreta, que va fer l'11 posició a l'Ultra, 3 veterà...gran persona!!!
Per acabar, us voldria explicar el motiu del perquè vaig continuar...tot té una explicació, i tot comença l'any passat, en quant un servidor com molts ja sabeu va fer la volta Catalunya a peu, els companys del Trail Roquetes al meu pas per Roquetes hem van rebre com un autèntic heroi...la veritat que a mi aquella rebuda hem va fer sentir com si estigués a casa, és per això que tenia un deute impagable amb ells, la millor forma de retornar-lis el que hem van fer gaudir a mi, era intentar acabar la seva Ultra Estels del Sud...i la veritat que s'ho mereixia!!!
Son molts els moments viscuts en aquesta cursa, però no voldria oblidar-me de gent com el Claudio Zapater, el José Carlos Cano Martínez,Gregorio Barea Silva, Alex Izquierdo Acon, Eloi Ortiz Braulio, Albert Gine,Jacinto Gonzalez Bermudez, Arturo Neriz Bellido, Sergi Abril Lopez, Enric Terricabras Martí, Fran Martinez Bateman, Marian, Xavi Ayala Salla,Bernat M. Figuerola...a tots ells un record especial per haver compartit algun moment d'aquesta Ultra que serà recordada!!!
Finalment, donar les gràcies a tota la gent que ha fet possible que aquesta Ultra hagi estat possible, Albert Segura, Ivan, Anna...enfermers que van mimar-m'he i curar-m'he, als voluntaris per animar-me en tot moment...sou uns craks...i als pobles per on passavem, ufff, sense paraules!!! Els avituallaments un 11, tenies de tot i si volies alguna cosa més te la feien al moment, és difícil remarcar alguna cosa...i els arbitres o delegats de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, excel·lent tasca, així ho haurien de fer a totes les Ultres!!!
Mil gràcies a tots pels vostres comentaris, ànims i suport, ara restaré descansant una setmaneta....reposant i recordant els moments viscuts, que donen per molt!!!
Salut i kames amics
No hay comentarios:
Publicar un comentario