L’aventura continua... Lavaredo Ultra Trail 2015!!!!
Dijous passat iniciàvem un viatge direcció Itàlia, aquest cop el punt
de trobada era la mítica Ultra Trail “Lavaredo”, al nord d’Itàlia,
Cortina d’Ampezzo era el municipi que ens allotjava i d’on començaríem
aquesta petita aventura...localitat que es troba a 1200 mts d’alçada, i
d’on es podia gaudir d’uns monstres coneguts com els Dolomites...
Aquest cop, marxava amb la Mar, els meus amics Bascos, Mikel i Elena,
el company de club Òscar Griñó, el Jordi Pàmies i la seva senyora Anna.
Vaja tota una expedició per intentar aconseguir ser finishers de la gran
Lavaredo, amb els seus 125 km i 6000 positius!!!
Arribàvem a
l’aeroport de Treviso (Itàlia) al migdia, amb una temperatura molt alta i
amb moltes ganes d’arribar a l’hotel de Cortina per començar a veure
tot el què ens esperava!!!
Sorpresa la nostra a l’arribar a Cortina,
quant observem que l’Hotel que havíem agafat es troba a els afores de
la població...a uns 4 km del centre, tot i això, crec que va ser un
encert, vam poder gaudir d’unes fantàstiques vistes de tot el que ens
envoltava, d’un allotjament bastant bo i d’un servei meravellós.
La
cursa començava el divendres a les 23 hores, interiorment pensava una
altra cursa de nit, tot i què, ja havia tingut un tastet amb la Volta a
la Cerdanya i també amb el reconeixement de la Vandekames...potser per
aquest motiu no me treia la son el fet d’afrontar una altra proba de
nit!
Tot i no estar al 100%, i encara arrossegant un petit dolor
d’un esquinç, anava amb moltes ganes de fer-ho bé, potser això feia que
descanses tota la tarda del divendres per poder trobar-me amb les
millors condicions possibles.
Després d’un bon sopar a l’hotel
anàvem direcció a la sortida...crec que fins i tot, massa ben sopats
diria jo...!!! ja què el sopar va passar factura fins al km 33,
sensacions rares i moltes ganes de treure, el no estar acostumat a sopar
massa abans d’una proba me fa temé el pitjor...
La sortida de
l’Ultra...impressionant, res d’envejar a Chamonix, 1200 persones ens
donàvem lloc al carrer principal de Cortina d’Ampezzo, col·lapsat de
gent i el més important, dels teus...amics i senyora, la Mar, peça
important perquè pugui seguir tirant endavant i anar consumint km’s en
aquestes kames!!!
Allí ens trobàvem al Toni Calderón i la seva
parella la Mònica, ja portaven una setmana en aquell paradís de
muntanyes...i segons ens explicava el Toni encara no es trobava
recuperat de la lesió i el més preocupant que no li sabien trobar el què
tenia...a les 3 hores el mal presagi es va fer evident, va tenir de
deixar-ho al km 33, segon control de la proba...!!!
Des d’aquí
t’envio molts ànims i desitjar que et recuperis el més aviat possible...
ja què gent com tu ha d’estar lluitant per continuar veient bones
curses crak!!!
Ja quedava poc i els nervis ja començaven a fluir per
l’ambient....la gent començava a xerrar més del normal, a riure, a dir
coses sense sentit...vaja el que s’acostuma a fer quant un està
nerviós!!!
Ens acomiadàvem de les nostres respectives i
respectius..i per fi, es donava la sortida...enmig d’un munt de flash de
les càmeres sortíem per un carrer ple de gent, cridant el teu
nom...això de portar el nom al pitral fa que la gent et conegui pel
nom...alhora fa que no et sentís un desconegut allí on vagis!!!
La cursa com ja va sent habitual...rapidíssima, i això que els primers
km’s eren cara amunt...però això ja no importa, la gent vol estar al
davant i com més aviat s’hi posi millor!!!
Jo com sempre intentant
agafar un ritme, sense anar a tope...però la veritat que quant vaig
començar vaig començar a sentir-me que el meu cos no anava del tot bé,
tot degut al sopar, mare meva...quin mal de panxa...ufff, vaig començar a
donar voltes al cap, a veure que estava passant i quin era el motiu pel
qual no podia anar bé...i això, que caic recolzant tot el pes sobre els
pals...mecasundena, un pal a pendre...ja sabeu...portava 4 km i ja no
podia utilitzar el que m’havia de salvar la vida en una prova tan llarga
i amb tanta muntanya...
Si no en tenia prou amb la panxa li
havia de sumar els pals que ja els portava de florero...quin desastre!!!
Però, com ja se sap, en aquesta vida les hem passat de més p... i això
no podia fer que m’arronsés i tirés enrere!!!
Tot i donar-li
voltes al cap, vaig intentar d’agafar un ritme bo i que Elena que anava
al darrera pogués estar el més endavant possible. Però allò no anava bé i
jo n’era conscient...així què, Elena tira endavant que portes millor
ritme, i això que agafa i comença a tirar, fins al punt que ja no la
veia..l’Òscar que el portava al costat me va comentar que volia
acompanyar-me, en aquells moments el que vols es trobar-te acompanyat i
tornar a sentir bones sensacions...i la veritat que no era el millor
moment, li vaig respondre que tirés, a veure si agafa l’Elena i podia
ajudar-la, que necessitava estar sol i reflexionar...
Això és el
que s’anomena Ultra, sensacions estranyes que una persona passa quant
les coses no funcionen bé...no es velocitat, temps, competició...és tot
el contrari, les Ultres són paraules majors, ens ajuda a conèixer millor
la nostra persona, qui som, que volem i perquè ho fem...son preguntes
que habitualment et fas mentre estàs lluitant contra els km’s i les
hores!!!
I aleshores, passa el que tots hem patit alguna vegada,
t’enfonses i dius fins aquí he arribat o continues fins que el teu cos
es posa en mode “ULTRA”...i així, vaig fer-ho, potser és l’experiència,
les hores d’entrenament, el coco...no sé, però vaig tornar a guanyar la
guerra psicològica i vaig tornar agafar el ritme que no havia pogut
aconseguir agafar els primers km’s.
Tot d’una...paffff, noooo...
vaig pensar, un altre cop no....pues sí, el tornell, un dolor fort a la
part inferior feia que les baixades fossin un calvari!!!
Vaig
arribar al punt km 33 on vaig demanar al Mikel si tenia Reflex..me’l va
posar al tornell i vaig continuar...quin àlibi, a partir d’aquí vaig
tornar agafar un ritme bo i anant avançant a gent mentre pujava...ara si
que havia agafat un bon ritme i ho notava a mesura que anava pujant,
sempre dic que la gent es mou per sensacions i aprofitar-les al màxim..
Del km 40 al 48 (bossa de vida), forta pujada que conduïa als peus del
cim de Lavaredo i el Refugi Auronzo...impressionants vistes,
guauuuuu!!!
En aquest punt, vaig agafar Elena la qual feia poc
que havia arribat i es disposava a marxar per continuar...Mikel me va
comentar que anàvem bé, que m’enganxes a ella i tiréssim junts, amb la
mirada el vaig respondre..jjjj, li vaig dir a Elena que tirés que si
podia ja l’agafaria...
Vaig menjar una mica, i tornem-hi que no
ha estat res...vorejant el cim de Lavaredo, començàvem una forta baixada
que ens conduïa a un bosc vorejant la carretera, allí me vaig retrobar
amb la Mar, que ja s’adonava que no estava massa bé del peu, però ja sap
que per abandonar, no existeix, i s’haurien de donar moltes més coses
que un simple dolor!!!
Arribava al km 67, sorpresa la meva, ja
que tenia assegut al mestre Pàmies,...jjjj me diu Pelut...va que anem
junts...que Elena acabava de marxar i que podem fer el recorregut junts,
la veritat que es una pujada d’adrenalina màxima...quin tio, guanyador
amb majúscules d’Estels del Sud, i tinc el privilegi de fer els últims
km’s amb un mega!!!!
Faltaven uns 60 km, més 4000 mts positius...amb
dolor al peu i sense els pals...super divertit, entre molts dels meus
pensaments, fluïa el fet de dir, que passa si ara li dic a la Mar que ho
deixo...potser m’hagués dit ja era hora, però també me podria dir, ara
ho deixés..no sé, era una fàcil i més quant començant a fer la pujada el
Jordi m’estava esperant...des del meu interior li deia marxa que jo
aniré fent...però el tenia davant, quant de sobte agafa l’Elena..ja hi
som tots...vaig pensar, ara m’aniran esperant i els faré endarrerir el
pas...
Vaig decidir de començar a menjar una mica, agafar
forces...per si m’esperaven que almenys tingués la suficient energia per
tirar amb ells...mentre anava preguntant per l’Òscar a veure com anava,
i me comentava el Mikel que anava fent a pas ferm...vaig sentir un
descans intern, ja què acabar tots era el que havia somiat!!!
A
partir del km 75...Elena i Jordi anaven davant i jo seguint-los a pocs
minuts, fins arribar al km 103, que ja me van esperar per fer els últims
22 km junts...quina sensació més estranya, uns crak’s com són el Jordi
Pàmies i l’Elena Calvillo, esperant-me per acabar junts...ufff, havia de
fer un últim esforç i treure tot el que portava a sobre, i així ho vaig
fer, arribada al·lucinant amb la senyera, l’estelada i
l’ikurriña....impressionant!!!
Les nostres parelles
esperant-nos...la gent aplaudint i nosaltres arribant amb una rialla de
punta a punta...sensacions difícils d’explicar i que s’ha de viure per
poder-ho explicar!!!
Finalment, 18hores i 37 minuts, arribant el
112 de 1200 corredors, el temps i posició el de menys, el que de veritat
importa és el que ens emportem, vistes espectaculars i rècords
invorrables...uffff!!!!
I sol quedava per veure la cirera del
pastís...l’amic i company Òscar, què és mereix això i molt més, una
temporada difícil per a ell, sense poder entrenar el que hagués volgut i
currant a “tuti pleni”...arribava amb els ulls vidriosos i ple
d’energia, tirant els pals i agafant l’estelada que li vam donar....ufff
, espectacular!!!
Crec que seria difícil quedar-me amb algun
detall o amb alguna anècdota...m’han passat moltes coses i suposo que
totes elles havien de passar perquè siii, però si hagués d’elegir
alguna, és la foto del final, en la què ens veiem tots, la Mar, l’Anna,
l’Òscar, el Jordi, l’Elena, el Mikel i un servidor....això és amb el què
hem quedo, un viatge començat i acabat per un grup d’amics!!!!
Pel que fa a l’organització, un 10, increïble logística muntada...potser
una mica fluixos els avituallaments i una altra cosa a remarcar potser
massa distància entre controls...pel que fa a l’entorn...impressionant,
sense paraules!!!
I com no, gràcies a la Mar per acompanyar-me i estar sempre en aquells moments bons com també els dolents....t’estimo!!!
També menció especial, a l'Anna per les fotos i pel seguiment que fa de
les curses, un tot terreny...i com no, al meu estimat amic Mikel, quin
tio, seguint-nos allà on anàvem, pujant als punts més alts, ajudant-nos
en tot moment i sempre amb una rialla a la cara, tot i no dormir, estava
al 150%...eskerrik asko Mikel!!!
Això ha estat tot companys/es ....karpe diem i no deixeu de gaudir de les muntanyes, llocs amb un encant especial!!!
Vandekames us espera i jo també....salut i kames
