L’aventura continua... Lavaredo Ultra Trail 2015!!!!
Dijous passat iniciàvem un viatge direcció Itàlia, aquest cop el punt de trobada era la mítica Ultra Trail “Lavaredo”, al nord d’Itàlia, Cortina d’Ampezzo era el municipi que ens allotjava i d’on començaríem aquesta petita aventura...localitat que es troba a 1200 mts d’alçada, i d’on es podia gaudir d’uns monstres coneguts com els Dolomites...
Aquest cop, marxava amb la Mar, els meus amics Bascos, Mikel i Elena,
el company de club Òscar Griñó, el Jordi Pàmies i la seva senyora Anna.
Vaja tota una expedició per intentar aconseguir ser finishers de la gran
Lavaredo, amb els seus 125 km i 6000 positius!!!
Arribàvem a
l’aeroport de Treviso (Itàlia) al migdia, amb una temperatura molt alta i
amb moltes ganes d’arribar a l’hotel de Cortina per començar a veure
tot el què ens esperava!!!
Sorpresa la nostra a l’arribar a Cortina, quant observem que l’Hotel que havíem agafat es troba a els afores de la població...a uns 4 km del centre, tot i això, crec que va ser un encert, vam poder gaudir d’unes fantàstiques vistes de tot el que ens envoltava, d’un allotjament bastant bo i d’un servei meravellós.
La cursa començava el divendres a les 23 hores, interiorment pensava una altra cursa de nit, tot i què, ja havia tingut un tastet amb la Volta a la Cerdanya i també amb el reconeixement de la Vandekames...potser per aquest motiu no me treia la son el fet d’afrontar una altra proba de nit!
Tot i no estar al 100%, i encara arrossegant un petit dolor d’un esquinç, anava amb moltes ganes de fer-ho bé, potser això feia que descanses tota la tarda del divendres per poder trobar-me amb les millors condicions possibles.
Després d’un bon sopar a l’hotel anàvem direcció a la sortida...crec que fins i tot, massa ben sopats diria jo...!!! ja què el sopar va passar factura fins al km 33, sensacions rares i moltes ganes de treure, el no estar acostumat a sopar massa abans d’una proba me fa temé el pitjor...
La sortida de l’Ultra...impressionant, res d’envejar a Chamonix, 1200 persones ens donàvem lloc al carrer principal de Cortina d’Ampezzo, col·lapsat de gent i el més important, dels teus...amics i senyora, la Mar, peça important perquè pugui seguir tirant endavant i anar consumint km’s en aquestes kames!!!
Allí ens trobàvem al Toni Calderón i la seva parella la Mònica, ja portaven una setmana en aquell paradís de muntanyes...i segons ens explicava el Toni encara no es trobava recuperat de la lesió i el més preocupant que no li sabien trobar el què tenia...a les 3 hores el mal presagi es va fer evident, va tenir de deixar-ho al km 33, segon control de la proba...!!!
Des d’aquí t’envio molts ànims i desitjar que et recuperis el més aviat possible... ja què gent com tu ha d’estar lluitant per continuar veient bones curses crak!!!
Ja quedava poc i els nervis ja començaven a fluir per l’ambient....la gent començava a xerrar més del normal, a riure, a dir coses sense sentit...vaja el que s’acostuma a fer quant un està nerviós!!!
Ens acomiadàvem de les nostres respectives i respectius..i per fi, es donava la sortida...enmig d’un munt de flash de les càmeres sortíem per un carrer ple de gent, cridant el teu nom...això de portar el nom al pitral fa que la gent et conegui pel nom...alhora fa que no et sentís un desconegut allí on vagis!!!
La cursa com ja va sent habitual...rapidíssima, i això que els primers km’s eren cara amunt...però això ja no importa, la gent vol estar al davant i com més aviat s’hi posi millor!!!
Jo com sempre intentant agafar un ritme, sense anar a tope...però la veritat que quant vaig començar vaig començar a sentir-me que el meu cos no anava del tot bé, tot degut al sopar, mare meva...quin mal de panxa...ufff, vaig començar a donar voltes al cap, a veure que estava passant i quin era el motiu pel qual no podia anar bé...i això, que caic recolzant tot el pes sobre els pals...mecasundena, un pal a pendre...ja sabeu...portava 4 km i ja no podia utilitzar el que m’havia de salvar la vida en una prova tan llarga i amb tanta muntanya...
Si no en tenia prou amb la panxa li havia de sumar els pals que ja els portava de florero...quin desastre!!! Però, com ja se sap, en aquesta vida les hem passat de més p... i això no podia fer que m’arronsés i tirés enrere!!!
Tot i donar-li voltes al cap, vaig intentar d’agafar un ritme bo i que Elena que anava al darrera pogués estar el més endavant possible. Però allò no anava bé i jo n’era conscient...així què, Elena tira endavant que portes millor ritme, i això que agafa i comença a tirar, fins al punt que ja no la veia..l’Òscar que el portava al costat me va comentar que volia acompanyar-me, en aquells moments el que vols es trobar-te acompanyat i tornar a sentir bones sensacions...i la veritat que no era el millor moment, li vaig respondre que tirés, a veure si agafa l’Elena i podia ajudar-la, que necessitava estar sol i reflexionar...
Això és el que s’anomena Ultra, sensacions estranyes que una persona passa quant les coses no funcionen bé...no es velocitat, temps, competició...és tot el contrari, les Ultres són paraules majors, ens ajuda a conèixer millor la nostra persona, qui som, que volem i perquè ho fem...son preguntes que habitualment et fas mentre estàs lluitant contra els km’s i les hores!!!
I aleshores, passa el que tots hem patit alguna vegada, t’enfonses i dius fins aquí he arribat o continues fins que el teu cos es posa en mode “ULTRA”...i així, vaig fer-ho, potser és l’experiència, les hores d’entrenament, el coco...no sé, però vaig tornar a guanyar la guerra psicològica i vaig tornar agafar el ritme que no havia pogut aconseguir agafar els primers km’s.
Tot d’una...paffff, noooo... vaig pensar, un altre cop no....pues sí, el tornell, un dolor fort a la part inferior feia que les baixades fossin un calvari!!!
Vaig arribar al punt km 33 on vaig demanar al Mikel si tenia Reflex..me’l va posar al tornell i vaig continuar...quin àlibi, a partir d’aquí vaig tornar agafar un ritme bo i anant avançant a gent mentre pujava...ara si que havia agafat un bon ritme i ho notava a mesura que anava pujant, sempre dic que la gent es mou per sensacions i aprofitar-les al màxim..
Del km 40 al 48 (bossa de vida), forta pujada que conduïa als peus del cim de Lavaredo i el Refugi Auronzo...impressionants vistes, guauuuuu!!!
En aquest punt, vaig agafar Elena la qual feia poc que havia arribat i es disposava a marxar per continuar...Mikel me va comentar que anàvem bé, que m’enganxes a ella i tiréssim junts, amb la mirada el vaig respondre..jjjj, li vaig dir a Elena que tirés que si podia ja l’agafaria...
Vaig menjar una mica, i tornem-hi que no ha estat res...vorejant el cim de Lavaredo, començàvem una forta baixada que ens conduïa a un bosc vorejant la carretera, allí me vaig retrobar amb la Mar, que ja s’adonava que no estava massa bé del peu, però ja sap que per abandonar, no existeix, i s’haurien de donar moltes més coses que un simple dolor!!!
Arribava al km 67, sorpresa la meva, ja que tenia assegut al mestre Pàmies,...jjjj me diu Pelut...va que anem junts...que Elena acabava de marxar i que podem fer el recorregut junts, la veritat que es una pujada d’adrenalina màxima...quin tio, guanyador amb majúscules d’Estels del Sud, i tinc el privilegi de fer els últims km’s amb un mega!!!!
Faltaven uns 60 km, més 4000 mts positius...amb dolor al peu i sense els pals...super divertit, entre molts dels meus pensaments, fluïa el fet de dir, que passa si ara li dic a la Mar que ho deixo...potser m’hagués dit ja era hora, però també me podria dir, ara ho deixés..no sé, era una fàcil i més quant començant a fer la pujada el Jordi m’estava esperant...des del meu interior li deia marxa que jo aniré fent...però el tenia davant, quant de sobte agafa l’Elena..ja hi som tots...vaig pensar, ara m’aniran esperant i els faré endarrerir el pas...
Vaig decidir de començar a menjar una mica, agafar forces...per si m’esperaven que almenys tingués la suficient energia per tirar amb ells...mentre anava preguntant per l’Òscar a veure com anava, i me comentava el Mikel que anava fent a pas ferm...vaig sentir un descans intern, ja què acabar tots era el que havia somiat!!!
A partir del km 75...Elena i Jordi anaven davant i jo seguint-los a pocs minuts, fins arribar al km 103, que ja me van esperar per fer els últims 22 km junts...quina sensació més estranya, uns crak’s com són el Jordi Pàmies i l’Elena Calvillo, esperant-me per acabar junts...ufff, havia de fer un últim esforç i treure tot el que portava a sobre, i així ho vaig fer, arribada al·lucinant amb la senyera, l’estelada i l’ikurriña....impressionant!!!
Les nostres parelles esperant-nos...la gent aplaudint i nosaltres arribant amb una rialla de punta a punta...sensacions difícils d’explicar i que s’ha de viure per poder-ho explicar!!!
Finalment, 18hores i 37 minuts, arribant el 112 de 1200 corredors, el temps i posició el de menys, el que de veritat importa és el que ens emportem, vistes espectaculars i rècords invorrables...uffff!!!!
I sol quedava per veure la cirera del pastís...l’amic i company Òscar, què és mereix això i molt més, una temporada difícil per a ell, sense poder entrenar el que hagués volgut i currant a “tuti pleni”...arribava amb els ulls vidriosos i ple d’energia, tirant els pals i agafant l’estelada que li vam donar....ufff , espectacular!!!
Crec que seria difícil quedar-me amb algun detall o amb alguna anècdota...m’han passat moltes coses i suposo que totes elles havien de passar perquè siii, però si hagués d’elegir alguna, és la foto del final, en la què ens veiem tots, la Mar, l’Anna, l’Òscar, el Jordi, l’Elena, el Mikel i un servidor....això és amb el què hem quedo, un viatge començat i acabat per un grup d’amics!!!!
Pel que fa a l’organització, un 10, increïble logística muntada...potser una mica fluixos els avituallaments i una altra cosa a remarcar potser massa distància entre controls...pel que fa a l’entorn...impressionant, sense paraules!!!
I com no, gràcies a la Mar per acompanyar-me i estar sempre en aquells moments bons com també els dolents....t’estimo!!!
També menció especial, a l'Anna per les fotos i pel seguiment que fa de les curses, un tot terreny...i com no, al meu estimat amic Mikel, quin tio, seguint-nos allà on anàvem, pujant als punts més alts, ajudant-nos en tot moment i sempre amb una rialla a la cara, tot i no dormir, estava al 150%...eskerrik asko Mikel!!!
Això ha estat tot companys/es ....karpe diem i no deixeu de gaudir de les muntanyes, llocs amb un encant especial!!!
Vandekames us espera i jo també....salut i kames
Dijous passat iniciàvem un viatge direcció Itàlia, aquest cop el punt de trobada era la mítica Ultra Trail “Lavaredo”, al nord d’Itàlia, Cortina d’Ampezzo era el municipi que ens allotjava i d’on començaríem aquesta petita aventura...localitat que es troba a 1200 mts d’alçada, i d’on es podia gaudir d’uns monstres coneguts com els Dolomites...
Sorpresa la nostra a l’arribar a Cortina, quant observem que l’Hotel que havíem agafat es troba a els afores de la població...a uns 4 km del centre, tot i això, crec que va ser un encert, vam poder gaudir d’unes fantàstiques vistes de tot el que ens envoltava, d’un allotjament bastant bo i d’un servei meravellós.
La cursa començava el divendres a les 23 hores, interiorment pensava una altra cursa de nit, tot i què, ja havia tingut un tastet amb la Volta a la Cerdanya i també amb el reconeixement de la Vandekames...potser per aquest motiu no me treia la son el fet d’afrontar una altra proba de nit!
Tot i no estar al 100%, i encara arrossegant un petit dolor d’un esquinç, anava amb moltes ganes de fer-ho bé, potser això feia que descanses tota la tarda del divendres per poder trobar-me amb les millors condicions possibles.
Després d’un bon sopar a l’hotel anàvem direcció a la sortida...crec que fins i tot, massa ben sopats diria jo...!!! ja què el sopar va passar factura fins al km 33, sensacions rares i moltes ganes de treure, el no estar acostumat a sopar massa abans d’una proba me fa temé el pitjor...
La sortida de l’Ultra...impressionant, res d’envejar a Chamonix, 1200 persones ens donàvem lloc al carrer principal de Cortina d’Ampezzo, col·lapsat de gent i el més important, dels teus...amics i senyora, la Mar, peça important perquè pugui seguir tirant endavant i anar consumint km’s en aquestes kames!!!
Allí ens trobàvem al Toni Calderón i la seva parella la Mònica, ja portaven una setmana en aquell paradís de muntanyes...i segons ens explicava el Toni encara no es trobava recuperat de la lesió i el més preocupant que no li sabien trobar el què tenia...a les 3 hores el mal presagi es va fer evident, va tenir de deixar-ho al km 33, segon control de la proba...!!!
Des d’aquí t’envio molts ànims i desitjar que et recuperis el més aviat possible... ja què gent com tu ha d’estar lluitant per continuar veient bones curses crak!!!
Ja quedava poc i els nervis ja començaven a fluir per l’ambient....la gent començava a xerrar més del normal, a riure, a dir coses sense sentit...vaja el que s’acostuma a fer quant un està nerviós!!!
Ens acomiadàvem de les nostres respectives i respectius..i per fi, es donava la sortida...enmig d’un munt de flash de les càmeres sortíem per un carrer ple de gent, cridant el teu nom...això de portar el nom al pitral fa que la gent et conegui pel nom...alhora fa que no et sentís un desconegut allí on vagis!!!
La cursa com ja va sent habitual...rapidíssima, i això que els primers km’s eren cara amunt...però això ja no importa, la gent vol estar al davant i com més aviat s’hi posi millor!!!
Jo com sempre intentant agafar un ritme, sense anar a tope...però la veritat que quant vaig començar vaig començar a sentir-me que el meu cos no anava del tot bé, tot degut al sopar, mare meva...quin mal de panxa...ufff, vaig començar a donar voltes al cap, a veure que estava passant i quin era el motiu pel qual no podia anar bé...i això, que caic recolzant tot el pes sobre els pals...mecasundena, un pal a pendre...ja sabeu...portava 4 km i ja no podia utilitzar el que m’havia de salvar la vida en una prova tan llarga i amb tanta muntanya...
Si no en tenia prou amb la panxa li havia de sumar els pals que ja els portava de florero...quin desastre!!! Però, com ja se sap, en aquesta vida les hem passat de més p... i això no podia fer que m’arronsés i tirés enrere!!!
Tot i donar-li voltes al cap, vaig intentar d’agafar un ritme bo i que Elena que anava al darrera pogués estar el més endavant possible. Però allò no anava bé i jo n’era conscient...així què, Elena tira endavant que portes millor ritme, i això que agafa i comença a tirar, fins al punt que ja no la veia..l’Òscar que el portava al costat me va comentar que volia acompanyar-me, en aquells moments el que vols es trobar-te acompanyat i tornar a sentir bones sensacions...i la veritat que no era el millor moment, li vaig respondre que tirés, a veure si agafa l’Elena i podia ajudar-la, que necessitava estar sol i reflexionar...
Això és el que s’anomena Ultra, sensacions estranyes que una persona passa quant les coses no funcionen bé...no es velocitat, temps, competició...és tot el contrari, les Ultres són paraules majors, ens ajuda a conèixer millor la nostra persona, qui som, que volem i perquè ho fem...son preguntes que habitualment et fas mentre estàs lluitant contra els km’s i les hores!!!
I aleshores, passa el que tots hem patit alguna vegada, t’enfonses i dius fins aquí he arribat o continues fins que el teu cos es posa en mode “ULTRA”...i així, vaig fer-ho, potser és l’experiència, les hores d’entrenament, el coco...no sé, però vaig tornar a guanyar la guerra psicològica i vaig tornar agafar el ritme que no havia pogut aconseguir agafar els primers km’s.
Tot d’una...paffff, noooo... vaig pensar, un altre cop no....pues sí, el tornell, un dolor fort a la part inferior feia que les baixades fossin un calvari!!!
Vaig arribar al punt km 33 on vaig demanar al Mikel si tenia Reflex..me’l va posar al tornell i vaig continuar...quin àlibi, a partir d’aquí vaig tornar agafar un ritme bo i anant avançant a gent mentre pujava...ara si que havia agafat un bon ritme i ho notava a mesura que anava pujant, sempre dic que la gent es mou per sensacions i aprofitar-les al màxim..
Del km 40 al 48 (bossa de vida), forta pujada que conduïa als peus del cim de Lavaredo i el Refugi Auronzo...impressionants vistes, guauuuuu!!!
En aquest punt, vaig agafar Elena la qual feia poc que havia arribat i es disposava a marxar per continuar...Mikel me va comentar que anàvem bé, que m’enganxes a ella i tiréssim junts, amb la mirada el vaig respondre..jjjj, li vaig dir a Elena que tirés que si podia ja l’agafaria...
Vaig menjar una mica, i tornem-hi que no ha estat res...vorejant el cim de Lavaredo, començàvem una forta baixada que ens conduïa a un bosc vorejant la carretera, allí me vaig retrobar amb la Mar, que ja s’adonava que no estava massa bé del peu, però ja sap que per abandonar, no existeix, i s’haurien de donar moltes més coses que un simple dolor!!!
Arribava al km 67, sorpresa la meva, ja que tenia assegut al mestre Pàmies,...jjjj me diu Pelut...va que anem junts...que Elena acabava de marxar i que podem fer el recorregut junts, la veritat que es una pujada d’adrenalina màxima...quin tio, guanyador amb majúscules d’Estels del Sud, i tinc el privilegi de fer els últims km’s amb un mega!!!!
Faltaven uns 60 km, més 4000 mts positius...amb dolor al peu i sense els pals...super divertit, entre molts dels meus pensaments, fluïa el fet de dir, que passa si ara li dic a la Mar que ho deixo...potser m’hagués dit ja era hora, però també me podria dir, ara ho deixés..no sé, era una fàcil i més quant començant a fer la pujada el Jordi m’estava esperant...des del meu interior li deia marxa que jo aniré fent...però el tenia davant, quant de sobte agafa l’Elena..ja hi som tots...vaig pensar, ara m’aniran esperant i els faré endarrerir el pas...
Vaig decidir de començar a menjar una mica, agafar forces...per si m’esperaven que almenys tingués la suficient energia per tirar amb ells...mentre anava preguntant per l’Òscar a veure com anava, i me comentava el Mikel que anava fent a pas ferm...vaig sentir un descans intern, ja què acabar tots era el que havia somiat!!!
A partir del km 75...Elena i Jordi anaven davant i jo seguint-los a pocs minuts, fins arribar al km 103, que ja me van esperar per fer els últims 22 km junts...quina sensació més estranya, uns crak’s com són el Jordi Pàmies i l’Elena Calvillo, esperant-me per acabar junts...ufff, havia de fer un últim esforç i treure tot el que portava a sobre, i així ho vaig fer, arribada al·lucinant amb la senyera, l’estelada i l’ikurriña....impressionant!!!
Les nostres parelles esperant-nos...la gent aplaudint i nosaltres arribant amb una rialla de punta a punta...sensacions difícils d’explicar i que s’ha de viure per poder-ho explicar!!!
Finalment, 18hores i 37 minuts, arribant el 112 de 1200 corredors, el temps i posició el de menys, el que de veritat importa és el que ens emportem, vistes espectaculars i rècords invorrables...uffff!!!!
I sol quedava per veure la cirera del pastís...l’amic i company Òscar, què és mereix això i molt més, una temporada difícil per a ell, sense poder entrenar el que hagués volgut i currant a “tuti pleni”...arribava amb els ulls vidriosos i ple d’energia, tirant els pals i agafant l’estelada que li vam donar....ufff , espectacular!!!
Crec que seria difícil quedar-me amb algun detall o amb alguna anècdota...m’han passat moltes coses i suposo que totes elles havien de passar perquè siii, però si hagués d’elegir alguna, és la foto del final, en la què ens veiem tots, la Mar, l’Anna, l’Òscar, el Jordi, l’Elena, el Mikel i un servidor....això és amb el què hem quedo, un viatge començat i acabat per un grup d’amics!!!!
Pel que fa a l’organització, un 10, increïble logística muntada...potser una mica fluixos els avituallaments i una altra cosa a remarcar potser massa distància entre controls...pel que fa a l’entorn...impressionant, sense paraules!!!
I com no, gràcies a la Mar per acompanyar-me i estar sempre en aquells moments bons com també els dolents....t’estimo!!!
També menció especial, a l'Anna per les fotos i pel seguiment que fa de les curses, un tot terreny...i com no, al meu estimat amic Mikel, quin tio, seguint-nos allà on anàvem, pujant als punts més alts, ajudant-nos en tot moment i sempre amb una rialla a la cara, tot i no dormir, estava al 150%...eskerrik asko Mikel!!!
Això ha estat tot companys/es ....karpe diem i no deixeu de gaudir de les muntanyes, llocs amb un encant especial!!!
Vandekames us espera i jo també....salut i kames
No hay comentarios:
Publicar un comentario