Crònica UTVA, Ultra Trail de les Valls d'Àneu...la realitat de l'Alt Pirineu!!!
Que poder dir d'una Ultra tan exigent com la d'aquest cap de setmana...no ha deixat indiferent a ningú, hi haurà gent que hi tornarà i d'altres que no ho faran...potser és difícil descriure en tantes hores el que va passar pel cap de molts de nosaltres, però el que si que us diré, què aquesta Ultra et deixa marcat per temps!!!
Era un cap de setmana diferent, aquest cop no portava als meus aliats, la família, i això de vegades es nota i més quant necessito parlar amb ells, en ocasions, quant la cosa no va gaire fina i les sensacions son molt dolentes, agafo el mòbil i faig una trucada a la Mar Salvado, ella és qui me proporciona aquella mica d'energia extra que m'ajuda a continuar...i la veritat, que aquest cop la necessitava, perquè ben d'hora vagi donar-m'he compte que allò seria llarg...
Des de l'inici, va ser molt exigent, i més quant als pocs km's ens va començar a ploure una mica...sort que va parar, no vull ni imaginar-me aquelles primeres pujades i baixades molles!!!
Arribats a Espot, les sensacions ja no eren massa bones, vaig començar que el ritme era massa fort i que no podria aguantar massa aquell ritme, decideixo posar el fre de mà i continuar a ritme Ultra, sense perdre de vista al company i amic Israel.
Allò va ser vist i no vist, el tio comença a posar velocitat de creuer i adéu....jo a la meva començo a fer la coneguda Vertical....uffff, déu ni dor, amb la paret que ens van posar, 1200 positius d'autèntica paret i pujada sinuosa que me va deixar "KO"...!!!
Vaig notar com el cap me deia para i no et moguis...i jo al moment, parat i assegut, observant el que tenia davant meu, muntanyes monstruoses, amb tota la carena de muntanyes del Pirineu davant...brutal, sense paraules!!! Però allò no era tot, el que el cos va fer es parar com si d'una màquina es tractés i no podia fer una passa més, estava esgotat, sense aigua i encara me quedaven 4 km per arribar a un control...imagineu com me sentia i amb quines ganes havia de continuar!!!
Després d'estar assegut 10 minuts en una pedra i reflexionar una mica en tot allò...vaig decidir continuar fins al control i allí decidir que fer...
Arribo al control, i casualitats de la vida me trobo al David Vallverdu Agulled i l'Agustí, membres de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya....l'Agustí quant hem va veure, ràpidament va preguntar com anava...crec que ja va donar-se compte que allò no anava massa fi, jo li vaig respondre que no estava bé, el cap no anava i estava bastant cansat..sense aigua i esgotat psicològicament... ell, me va dir, Marc descansa i respira, que necessites, joooo aiguaaaa, i tinc ganes de deixar-ho...me va respondre amb dècimes de segon, tranquil, respira i fem una cosa t'acompanyem una estona i ja veuràs com tot anirà millor...
Collons...vaig pensar, si estic mort, però no perdo res en anar una estona amb ells...així que me van donar una mica d'aigua i vaig continuar amb ells, poc a poc, a pas de tortugues...i xerrant i xerrant, vam arribar a un punt d'aigua, un llac...sí, el punt d'aigua d'on havíem d'agafar l'aigua era un llac, però ja se sap que Alta muntanya, en molts llocs, els llacs et serveixen de subministrament i com va de bé!!!!
Vaig agafar els dos bidons, plens d'aigua fresca...que bona...ufff, per fi, i allò me va donar vida...vaig dir-li al David que anava pujant...ja no els vaig veure més, i des d'aquí donar-lis les gràcies per la seva cía i el seu assessorament...ara sé que els membres de la FEEC no són únicament gent que et vol tocar els pebrots, són gent com nosaltres i en casos extrems t'intenten ajudar en tot el que calgui...gràcies nois!!!
A partir d'aquell punt, vaig començar una altra Ultra...i potser han de passar certes coses perquè el cap faci o pensi com resoldre els problemes que et van sorgint...de tot s'aprèn i segur que les muntanyes m'han donat una altra lliçó!
Quant ens endinsem en un percal d'aquest tipus, hem de ser conseqüents què l'Alta muntanya és salvatge, espectacular però també dura i tècnica...i això és el que me vaig trobar durant la primera part de l'ultra de Valls d'Àneu...uns primers 41,8 km, punt en què arribàvem al Port de la Bonaigua, km's molts durs i que vaig estar per fer-los 10 hores 1/4...!!! Darrera quedava Indòmita, Coll de Fogueruix, Coll de Basiero...espectaculars trams i alguns dins de la mítica Carros de Foc!
La segona part, no era més fàcil ni més divertida, m'esperaven més de 3500 positius, però si volia acabar, havia d'exprimir al màxim la capacitat mental que en moltes ocasions m'ha ajudat a continuar quant ja el físic no respon...i de veritat, que ho aconsegueixes...costa però al final respon!
Ens quedava una segona part de blocs de pedra que farien de la cursa encara més dura, imagineu "el Port de Contraix"...pues això és el mateix que ens vam trobar...blocs de pedra en una pujada de més de 1300 metres de desnivell positiu en una pujada i el que preocupava més,la pluja constant que anava calant i que feia de la pujada, molt perillosa...a partir d'aquell punt la cosa es posava divertida...xalariem a les baixades...unes quantes caigudes feien que baixes el ritme i m'ho prengués amb calma!!!
Durant la pujada vaig coincidir durant una bona estona amb la crak Judit Lamas...quina tia, impressionant i gaudint de la seva cía allò va passar més ràpid, parlant de les coses diàries, de la família, desconnectant del que teniem davant...gràcies a persones com ella, les Ultres son el que son!!!
Ella va agafar un ritme més còmode i jo vaig anar fent a pas ferm, fins arribar als últims 20 km's...ja quedava 500 positius i la baixada fins Esterri...això ja estava, vaig pensar...i pensava en tot allò que havia patit, caigudes, esgotament, sacrifici, esforç, patiment, però sobretot llibertat...això és el més important, la llibertat de l'entorn, moltes vegades me pregunten perquè ho faig o que m'empeny a fer-ho...crec que podríem dir que és la llibertat que trobem en aquests indrets!!!
Fins aquí la meva travessa dins al circuit català de la copa Catalana d'Ultres de la FEEC d'enguany...ara que ja eh tret conclusions de totes elles, intentant agafar el millor de totes elles...sempre hi ha coses a millorar, però de totes m'enduc una bona imatge, bona gent i sobretot molt bons amics!!!
Sempre dic el mateix, això de fer Ultres no és una competició, és una aventura, exprimeixes el cos al màxim, hi ha cops que aconseguim acabar i d'altres no...però no s'ha d'oblidar que ho fem perquè ens agrada saber fins on podem arribar i fins on pots dur el teu cos....sempre pensant amb el cap, som gent especial, que ens agrada gaudir de les muntanyes!!!
Ara que ja tinc la valoració de totes aquestes proves, intentaré aporta-ho a la nostra cursa: LA VANDEKAMES...www.vandekames.com
Amb tot el que he aprés intentaré de posar-ho en funcionament per què la gent que vingueu no us falti de res....
Aquesta última cursa m'agradaria dedicar-la a la meva amiga Assumpcio Castellvi per deixar-nos poder dormir en un lloc calent...al company Conrad Solé Altès, als meus companys de batalla, Israel i Oscar Griño Hernandez....i com no, a la meva senyora Mar i el Joel...
Us espero a la Vandekames Dos-mil Quinze...intentarem estar a l'alçada per fer una Ultra "10"...
Salut i kames
Que poder dir d'una Ultra tan exigent com la d'aquest cap de setmana...no ha deixat indiferent a ningú, hi haurà gent que hi tornarà i d'altres que no ho faran...potser és difícil descriure en tantes hores el que va passar pel cap de molts de nosaltres, però el que si que us diré, què aquesta Ultra et deixa marcat per temps!!!
Era un cap de setmana diferent, aquest cop no portava als meus aliats, la família, i això de vegades es nota i més quant necessito parlar amb ells, en ocasions, quant la cosa no va gaire fina i les sensacions son molt dolentes, agafo el mòbil i faig una trucada a la Mar Salvado, ella és qui me proporciona aquella mica d'energia extra que m'ajuda a continuar...i la veritat, que aquest cop la necessitava, perquè ben d'hora vagi donar-m'he compte que allò seria llarg...
Des de l'inici, va ser molt exigent, i més quant als pocs km's ens va començar a ploure una mica...sort que va parar, no vull ni imaginar-me aquelles primeres pujades i baixades molles!!!
Arribats a Espot, les sensacions ja no eren massa bones, vaig començar que el ritme era massa fort i que no podria aguantar massa aquell ritme, decideixo posar el fre de mà i continuar a ritme Ultra, sense perdre de vista al company i amic Israel.
Allò va ser vist i no vist, el tio comença a posar velocitat de creuer i adéu....jo a la meva començo a fer la coneguda Vertical....uffff, déu ni dor, amb la paret que ens van posar, 1200 positius d'autèntica paret i pujada sinuosa que me va deixar "KO"...!!!
Vaig notar com el cap me deia para i no et moguis...i jo al moment, parat i assegut, observant el que tenia davant meu, muntanyes monstruoses, amb tota la carena de muntanyes del Pirineu davant...brutal, sense paraules!!! Però allò no era tot, el que el cos va fer es parar com si d'una màquina es tractés i no podia fer una passa més, estava esgotat, sense aigua i encara me quedaven 4 km per arribar a un control...imagineu com me sentia i amb quines ganes havia de continuar!!!
Després d'estar assegut 10 minuts en una pedra i reflexionar una mica en tot allò...vaig decidir continuar fins al control i allí decidir que fer...
Arribo al control, i casualitats de la vida me trobo al David Vallverdu Agulled i l'Agustí, membres de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya....l'Agustí quant hem va veure, ràpidament va preguntar com anava...crec que ja va donar-se compte que allò no anava massa fi, jo li vaig respondre que no estava bé, el cap no anava i estava bastant cansat..sense aigua i esgotat psicològicament... ell, me va dir, Marc descansa i respira, que necessites, joooo aiguaaaa, i tinc ganes de deixar-ho...me va respondre amb dècimes de segon, tranquil, respira i fem una cosa t'acompanyem una estona i ja veuràs com tot anirà millor...
Collons...vaig pensar, si estic mort, però no perdo res en anar una estona amb ells...així que me van donar una mica d'aigua i vaig continuar amb ells, poc a poc, a pas de tortugues...i xerrant i xerrant, vam arribar a un punt d'aigua, un llac...sí, el punt d'aigua d'on havíem d'agafar l'aigua era un llac, però ja se sap que Alta muntanya, en molts llocs, els llacs et serveixen de subministrament i com va de bé!!!!
Vaig agafar els dos bidons, plens d'aigua fresca...que bona...ufff, per fi, i allò me va donar vida...vaig dir-li al David que anava pujant...ja no els vaig veure més, i des d'aquí donar-lis les gràcies per la seva cía i el seu assessorament...ara sé que els membres de la FEEC no són únicament gent que et vol tocar els pebrots, són gent com nosaltres i en casos extrems t'intenten ajudar en tot el que calgui...gràcies nois!!!
A partir d'aquell punt, vaig començar una altra Ultra...i potser han de passar certes coses perquè el cap faci o pensi com resoldre els problemes que et van sorgint...de tot s'aprèn i segur que les muntanyes m'han donat una altra lliçó!
Quant ens endinsem en un percal d'aquest tipus, hem de ser conseqüents què l'Alta muntanya és salvatge, espectacular però també dura i tècnica...i això és el que me vaig trobar durant la primera part de l'ultra de Valls d'Àneu...uns primers 41,8 km, punt en què arribàvem al Port de la Bonaigua, km's molts durs i que vaig estar per fer-los 10 hores 1/4...!!! Darrera quedava Indòmita, Coll de Fogueruix, Coll de Basiero...espectaculars trams i alguns dins de la mítica Carros de Foc!
La segona part, no era més fàcil ni més divertida, m'esperaven més de 3500 positius, però si volia acabar, havia d'exprimir al màxim la capacitat mental que en moltes ocasions m'ha ajudat a continuar quant ja el físic no respon...i de veritat, que ho aconsegueixes...costa però al final respon!
Ens quedava una segona part de blocs de pedra que farien de la cursa encara més dura, imagineu "el Port de Contraix"...pues això és el mateix que ens vam trobar...blocs de pedra en una pujada de més de 1300 metres de desnivell positiu en una pujada i el que preocupava més,la pluja constant que anava calant i que feia de la pujada, molt perillosa...a partir d'aquell punt la cosa es posava divertida...xalariem a les baixades...unes quantes caigudes feien que baixes el ritme i m'ho prengués amb calma!!!
Durant la pujada vaig coincidir durant una bona estona amb la crak Judit Lamas...quina tia, impressionant i gaudint de la seva cía allò va passar més ràpid, parlant de les coses diàries, de la família, desconnectant del que teniem davant...gràcies a persones com ella, les Ultres son el que son!!!
Ella va agafar un ritme més còmode i jo vaig anar fent a pas ferm, fins arribar als últims 20 km's...ja quedava 500 positius i la baixada fins Esterri...això ja estava, vaig pensar...i pensava en tot allò que havia patit, caigudes, esgotament, sacrifici, esforç, patiment, però sobretot llibertat...això és el més important, la llibertat de l'entorn, moltes vegades me pregunten perquè ho faig o que m'empeny a fer-ho...crec que podríem dir que és la llibertat que trobem en aquests indrets!!!
Fins aquí la meva travessa dins al circuit català de la copa Catalana d'Ultres de la FEEC d'enguany...ara que ja eh tret conclusions de totes elles, intentant agafar el millor de totes elles...sempre hi ha coses a millorar, però de totes m'enduc una bona imatge, bona gent i sobretot molt bons amics!!!
Sempre dic el mateix, això de fer Ultres no és una competició, és una aventura, exprimeixes el cos al màxim, hi ha cops que aconseguim acabar i d'altres no...però no s'ha d'oblidar que ho fem perquè ens agrada saber fins on podem arribar i fins on pots dur el teu cos....sempre pensant amb el cap, som gent especial, que ens agrada gaudir de les muntanyes!!!
Ara que ja tinc la valoració de totes aquestes proves, intentaré aporta-ho a la nostra cursa: LA VANDEKAMES...www.vandekames.com
Amb tot el que he aprés intentaré de posar-ho en funcionament per què la gent que vingueu no us falti de res....
Aquesta última cursa m'agradaria dedicar-la a la meva amiga Assumpcio Castellvi per deixar-nos poder dormir en un lloc calent...al company Conrad Solé Altès, als meus companys de batalla, Israel i Oscar Griño Hernandez....i com no, a la meva senyora Mar i el Joel...
Us espero a la Vandekames Dos-mil Quinze...intentarem estar a l'alçada per fer una Ultra "10"...
Salut i kames
No hay comentarios:
Publicar un comentario