31 de diciembre de 2015

ANY 2015...SOMNIS FETS REALITATS!!!

Somnis realitzats...un 2015 per emmarcar!!!



 
El temps passa molt ràpid...i crec que es bo recordar tot allò que hem anat fent durant l'any....!!!!
No únicament ens hauriem de quedar en lo bé que ho hem fet en les curses, sinó en tot allò que hem fet per gaudir del que ens envolta i això és molt...m'agradaria ensenyar-vos un petit esbòs de tot allò que per a mi ha estat important, i per què valoro més les coses que es fan en grup que no les fites personals....



Bon Any 2016....
Karpe diem senyors/es

Salut i muntanyes

14 de diciembre de 2015

Marxa dels Roures....Diada espectacular amb un premi molt especial "El pernil"...

Crònica Marxa dels Roures
Un altre cap de setmana de luxe...i aquest cop amb un premi molt especial "el Pernil"!!!
Després d'una temporada tan dura i amb moltes curses d'Ultres, vaig animar - m'he a participar a la II Edició de la Marxa dels Roures...una prova que l'any vinent formarà part del nou circuit se muntanya del Camp de Tarragona.
La veritat que la cursa al meu gust un pèl ràpida, poc recorregut tècnic i massa pista, però ben senyalitzada, bons avituallaments i amb vistes força atractives!
L'organització del C.E. Alliberadrenalina molt bona, una bossa del corredor bona i que dir dels voluntaris, molt atents i sempre donant un cop de mà...un 10!
Gran festa a Montblanc, amb un ambient increïble ...amb molts coneguts, companys i amics a la sortida de la cursa!
No hi ha res com poder gaudir d'una cursa on coneguis a tanta gent...i si al final, enlloc de competir guanyes un pernil, millor que millor!!!
La cursa com ja va sent habitual va començar a 100 km/hora...començant a pujar les primeres rampes ja vaig començar ha agafar pas d'Ultra, sense donar-m'he compte arribant 2n a les Masies Catalanes...a 2 minuts del primer!
En aquell punt hem trobo amb el mestre Jordi Pàmies Carrión i el compi Mikel, me diuen, vas molt bé i tens molt aprop al primer...ondia, pues a per ell!!! Però de cop i volta, me diu Pàmies, escolta que hi ha el pernil...epppp, PERNIL, auuuu, agafo i me'l poso com si fos una motxilla i cap amunt...únic que passava una cosa, que l'havia de carregar 18 km fins arribar a meta, vaja una penitència...al no poder agar - lo bé i abans de fer - me mal a l'espatlla, el mestre Pàmies, me va fer un invent de Mcgiver i llavors a continuar!!!!
La veritat que va ser una penitencia com si hagués portat una creu a les espatlles, el pernil pesava un ronyó i mig, 8 kg...de mal agafar, però que collons, fins al final amb ell!!!
Ara sé el que se sent quant diuen: "carrega com els rucs..."
Finalment, satisfacció i alegria, repte aconseguit i una experiència més que explicar...de ben segur que amb totes les aventures que he passat podria redactar algun llibre, perquè deu ni dor...en aquest mundillo si una cosa té, és què cada cursa és un món!!!
Felicitar a la gran Elena Calvillo Arteaga, guanyant una altra prova i ja van unes quantes, i això que es troba de pretemporada...quina crak!!!
Tbé al meu germanet, que després d'unes vacances obligades per una lesió ha tornat a competir al 100% i acabant amb molt bones sensacions..Sergi Fernandez el 4x4 de Lleida!!!
Al gran Jaume Alcarraz, company de club ...gran diesel de marxes llargues, les acaba totes!!!
El Galgo que ja torna a donar guerra, ahir guanyant la cursa curta....machine!!! Donar les gràcies al mestre Pàmies...sense ell el pernil no hagués arribat a meta!!!
A la família que sempre es troba recolzant i donant el suport en aquestes fites...la Mar Salvado i el Joel...i el Mikel que sempre està assessorant a la seva dona, l'Elena!!
Ara tastarem el pernil amb un bon vi, els Guiamets...Celler la Placeta !!!
Fins la següent aventura...Karpe diem
Salut i kames






30 de octubre de 2015

MÓNDUBER TRAIL...experiència Valenciana!!

Xeresa (València)

Per fi podem donar per finalitzada la temporada...i això que era un any de transició, si hem descuido!!! Ara toca descansar i desconnectar d'aquest món que cada any atrau més corredors!!

Abans de tot, m'agradaria destacar que per alguna raó a Tarragona Tenim lo millor de lo millor, i és què aquest cap de setmana ha finalitzat la Copa Catalana de les curses d'Ultradistància....i no podia acabar millor, tenint en les tres primeres posicions de la general a corredors de la província de Tarragona, gran gesta!! Moltes felicitats al mestre Jordi Pàmies Carrión 1r, el fenómeno Eloi Ortiz Braulio 2n i l'home de gel i gran amic Israel Mercadé
3r de la general...Increible!

Aquí us deixo la crònica de l'última Ultra d'enguany....per fi, un descans que ja tocava, després de fer 8 ultres i totes acabades (Finisher)...estic molt satisfet de poder haver explicat el què un servidor viu durant aquestes aventures...no tot és competició, crec que se li pot donar un altre caire de viure una Ultra!!
Aquest cop les maletes ens duien a terres Valencianes, un poble petit i molt acollidor, Xeresa...terra de taronges i mandarines!
Un lloc desconegut per mi però amb ganes de conèixer el terreny per on passaria la cursa...gràcies a Sophie SC vaig poder veure com s'organitza una Ultra per terres Valencianes!!!

Perquè recomanaria aquesta cursa, crec què la raó més important, és la similitud a amb la Vandekames, la cursa està organitzada per gent del poble, tracte fantàstic al corredor i acompanyants, i amb curse infantils, menjar per a tothom i uns voluntaris entregats als corredors el 200%!!!
La Monduber Trail és una Ultra diferent, amb una bossa del corredor generosa i espectacular, els avituallaments excel•lents, col•locats cada 10 km i amb tot el necessari per fer una cursa de llarga distància. els controls ben senyalitzats, potser faltava alguna balisa a les cotes més altes...i els voluntaris de traca...sempre dic el mateix i se que no dic cap bajanada, gràcies a ells es poden fer aquestes curses, sense aquesta gent, això seria impossible de fer, ens mimen i ens cuiden com si fóssim els seus fills!!!

Circuit dur, tècnic i molt net....potser llàstima d'alguns trams amb massa pista. Potser també faltaria alguna balisa lluminosa en les cotes més altes, però marcatge molt bo!

Organització de 10, es nota que hi ha gent molt professional darrera i sap el que es fa...Sophie és una d'aquelles persones que sap el que vol i on vol arribar...de nou gràcies per donar - m'he l'oportunitat de poder gaudir d'aquesta aventura!!!
Una cursa de 83 km i 4400 mts positius...pujant el coll mític i que dona nom a la cursa, Mónduber, llàstima que es puja de nit...encara que ja m'han comentat que per l'any vinent canviaran el recorregut perquè la gent ho pugui gaudir de dia!
Després de 3 mesos que no fer cap cursa, me disposava a fer la Mónduber amb ganes de gaudir-la...apart tenia la gran cía de la familia que m'havia acompanyat i això me posava certa pressió x acabar-la...començant a bon ritme i sense perdre massa temps als avituallaments, vaig posar - m'he dels 10 primers fins el km 50, punt en què vaig començar a patir d'un mal a la part íntima dels homes...uffff, petita infecció d'orina, qui la patit en cursa ja sap el que suposa i el mal que fa!
Vaig arribar a l'avituallament i vaig preguntar si tenien alguna cosa per passar el mal...ehhh, me van mirar raro i van dir "no", vaig continuar caminant fins al km 68, punt on m'esperava la familia, i lloc on havia de decidir si continuava o no!!!

Arribant a l'avituallament, vec a la família esperant-m'he, crec que no els hi va fer massa gràcia veient la meva cara, tot feia preveure que era el final...la Mar hem va recomanar que me prengués un ibupruzeno.. me va dir que me podia passar el dolor i així acabar, auuu, aigua i pastilla cap a dins...tot d'una, vaig agafar xuxes, un plàtan hi ha continuar s'ha dit!!!
A 2 km de sortir de l'avituallament, me'ls torno a trobar per donar-m'he l'última empenta...i així va passar, els últims km's els vaig fer volant...com si no hagués passat res, de vegades es necessita una cosa d'aquestes per mirar endavant i continuar!!!

Finalment, vaig arribar fent 12:36 minuts...posició 15, però el més important de tot, finalitzar totes les proves d'enguany!!!
Encara que tingueu dubtes o què penseu fins aquí he arribat, no deixeu d'intentar - ho! !!

Un cop més donar les gràcies a la Mar i el meu salvatge que sense ells no ho hagués aconseguit...i com no, a tots els companys de Serres del Mestral que sense ells no seria el que sóc !
I també, felicitar a l'home de gel i gran amic, Israel Mercadé Oró que aquest cap de setmana ha aconseguit la gran fita d'acabar el 3 de la general de la Copa Catalana de curses d'Ultradistància!!!

Karpe diem
Salut i fins aviat

27 de agosto de 2015

VANDEKAMES....moltes hores de treball!!!

Crònica d'un corredor popular: La Vandekames....més que una cursa!!!

Després d'uns dies reflexionant...Sol tinc paraules d'aigraïment a tots aquells que han confiat en aquest esdeveniment...la millor paraula que descriu lo viscut és: "gràcies"...a tota aquella gent que ha donat el suport, ànims i col•laboració perquè Vandekames 2015 fos un èxit!!!


Vandekames s'ha fet gran i ha anat creixent gràcies a vosaltres, perquè la salsa de les curses son els corredors, sense vosaltres les curses no existirien i no podríem descriure el que són i com et fan sentir!!!!

La Vandekames portava molts mesos funcionant, hores i hores de dedicació, també mals de cap...no us ho podeu imaginar...i crec que la major satisfacció per nosaltres és que la cosa surti bé, que la gent arribi amb una rialla d'orella a orella, que s'ho passi bé i gaudeixi d'un dia de muntanya...això sumat "a un tornaré"...és el millor premi!!!

Aquest cop estava darrera, i la veritat que es fa difíl veure com es fa la 1ra Edició Ultra Vandekames i no poder participar-hi!!!
Però també us puc dir que vaig xalar com un crio. Tot i estar tocat per una picada, vaig intentar seguir tota l'Ultra, veient com anaven passant els "guerrers" que m'anaven explicant sensacions, vivències i anècdotes que els hi anaven passant, ja us ho dic és fa difícil però molt satisfet d'haver - ho pogut viure in situ!!

Tot començava a les 0:00 hores del divendres, amb grallers i capgrossos a la plaça del poble de Vandellòs...després apagada de llums i encesa de torxes i per començar AC/DC....impressionant sortida!!!!
Estava revisant material obligatori quant vaig estar a punt de sortir de calaix i marxar amb els Ultreros. .. Però aquest finde tocava seguir-los i que no els hi faltes de res...anyorança i realitat que feia que encara que no estigués al 100% i que no podia caminar massa bé, vaig intentar estar amb ells...crec k ha estat dur però el recorregut ha valgut la pena...ensenyar els racons perduts, senders recuperats, coves i avencs en mig de la muntanya...fan que un estigui feliç que la feina de molts mesos hagi valgut la pena!
La veritat que li tenia molta por a la primera part ja k sabia que era molt dura, no pel desnivell sinó pel terreny, i crec k així va ser...uns primers Km's ràpids fins arribar a la Masia de Castellò i una segona part de cursa fins Hospitalet lenta...llàstima k fos de nit i la gent no pogués gaudir del terreny que tenim, apart aquí se li ha de sumar la boira que pujava de mar i la humitat de més del 80%...un calvari en alguns casos!
Fins arribar a Hospitalet una baixada ràpida i pujada a la muntanya del Torm...amb la seva platja nudista...per cert el company Jordi ho va poder comprobar in situ!!!
Bossa de vida i carregar piles per una tornada a Vandellòs que per a molts va ser un maldecap contínu...pujades i baixades continues i sort del temps que va canviar per a bé, sense humitat ni calor el temps era perfecte!!
Sort que dies abans havia contractat el núvol perquè ens vingues a visitar....o sino no vull pensar el que hagués pogut passar!
Pas per Masriudoms.. Després de conèixer la Portella, el Coll de les Portes i Mola de Nadell...i encara 25 km per endavant amb sinuoses pujades al Coll de la Pressó, Coll de Sta Marina i Milà de Gènesies...
No podem oblidar el pas per un camp de Golf...La Figuerola que més d'un hagués firmat "un sota el par del camp"
Crec que viure des de fora aquesta Ultra m'ha fet veure coses que abans no sabia ni que existien....moltes hores i has d'estar per tot i més, i això sense un grup de treball competent i uns voluntaris que fan excepcionals a les persones que estan al davant això no hagués estat possible!!
Crec k ja s'ha dit tot sobre els guanyadors i ells ho saben i així els hi fet saber, però crec k els més importants de Vandekames sou tots, des del més petit al més gran, hem tingut gent de 70 anys corrent la blava...nens petits de 2 i 3 anys fent les curses infantils...crec k és això l'espèrit de Vandekames i és així com s'ha de valorar....és una cursa per a tothom, nens, mares, pares, avis i àvies..tots són importants per nosaltres!

Jo per lo menys ho vec així...i us diré més, jo estava esperant els corredors a l'arc d'arribada, mentre la meva dona Mar feia el circuit Blau i el Joel feia la cursa infantil ..imagineus, això per a mi és un plaer haver - ho viscut!!
Es va improvisar unes curses infantils a dins el pavellò...a causa de les condicions meteorològiques, una arribada al pavellò...els pobres cuiners cuinant en un espai reduït sota la pluja...uffff, tot i això, es va poder fer tot i això Gràcies a les ganes i esforç de molta gent...crec k és de lloar el sacrifici de molta gent i es per a ells que va aquestes paraules!!!

M'agradaria agraïr el treball de la brigada munucipal del poble, s'han fotut una currada immillorable obrint més de 16 km de senders...els més de 150 voluntaris que han demostrat un cop més que son l'esència d'aquest esport i sense ells no som res ni podríem explicar res..

Les Fisios Vanessa, Taís i Núria (PH QUIROGEL) grans professionals, recuperar als corredors cosa no gaire fàcil...Alejandro Rendiment-race facilitant l'isotònic per totes les curses...fantàstic, els sanitaris que han estat al llarg de tot el recorregut, ajudant i fent les tasques que calguin, mimant i cuidant els corredors en molts casos...els serveis d'emergència (Protecció Civil i Policia Local), els cuiners, al capdavant el Ferran, el nostre xef... ufff que sense ells no podriem tastar la fideua de Vandekames, als companys del Centre Excursionista Serres del Mestral, que han estat al peu del canó quant ha calgut....i com no, al capità d'aquest vaixell, el Conrad Solé, que sense ell això s'hagués esfonsat.....són ells els autèntics Finishers!!!

Per finalitzar també voldria agrair el suport que han demostrat amb aquesta cursa els companys de Reset Cardio...els hem tingut en cursa i han demostrat una gran professionalitat....Guillermo un cop més moltes gràcies!
Si que és cert què hem de millorar en certs aspectes això està clar, però crec k hem intentat que tot surtis bé i que la gent s'ho passes bé...crec que en part s'ha aconseguit i no dubteu que des de l'organització intentarem que pels propers anys la Vandekames sigui un referent dins les curses de muntanya!!!

Com sempre us dic, gaudiu del moment...Karpe diem amics i gràcies per confiar amb nosaltres!!!




25 de julio de 2015

ULTRA VALLS D'ÀNEU...LA REALITAT DELS PIRINEUS!!!

Crònica UTVA, Ultra Trail de les Valls d'Àneu...la realitat de l'Alt Pirineu!!!





Que poder dir d'una Ultra tan exigent com la d'aquest cap de setmana...no ha deixat indiferent a ningú, hi haurà gent que hi tornarà i d'altres que no ho faran...potser és difícil descriure en tantes hores el que va passar pel cap de molts de nosaltres, però el que si que us diré, què aquesta Ultra et deixa marcat per temps!!!
Era un cap de setmana diferent, aquest cop no portava als meus aliats, la família, i això de vegades es nota i més quant necessito parlar amb ells, en ocasions, quant la cosa no va gaire fina i les sensacions son molt dolentes, agafo el mòbil i faig una trucada a la Mar Salvado, ella és qui me proporciona aquella mica d'energia extra que m'ajuda a continuar...i la veritat, que aquest cop la necessitava, perquè ben d'hora vagi donar-m'he compte que allò seria llarg...
Des de l'inici, va ser molt exigent, i més quant als pocs km's ens va començar a ploure una mica...sort que va parar, no vull ni imaginar-me aquelles primeres pujades i baixades molles!!!
Arribats a Espot, les sensacions ja no eren massa bones, vaig començar que el ritme era massa fort i que no podria aguantar massa aquell ritme, decideixo posar el fre de mà i continuar a ritme Ultra, sense perdre de vista al company i amic Israel.
Allò va ser vist i no vist, el tio comença a posar velocitat de creuer i adéu....jo a la meva començo a fer la coneguda Vertical....uffff, déu ni dor, amb la paret que ens van posar, 1200 positius d'autèntica paret i pujada sinuosa que me va deixar "KO"...!!!
Vaig notar com el cap me deia para i no et moguis...i jo al moment, parat i assegut, observant el que tenia davant meu, muntanyes monstruoses, amb tota la carena de muntanyes del Pirineu davant...brutal, sense paraules!!! Però allò no era tot, el que el cos va fer es parar com si d'una màquina es tractés i no podia fer una passa més, estava esgotat, sense aigua i encara me quedaven 4 km per arribar a un control...imagineu com me sentia i amb quines ganes havia de continuar!!!
Després d'estar assegut 10 minuts en una pedra i reflexionar una mica en tot allò...vaig decidir continuar fins al control i allí decidir que fer...
Arribo al control, i casualitats de la vida me trobo al David Vallverdu Agulled i l'Agustí, membres de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya....l'Agustí quant hem va veure, ràpidament va preguntar com anava...crec que ja va donar-se compte que allò no anava massa fi, jo li vaig respondre que no estava bé, el cap no anava i estava bastant cansat..sense aigua i esgotat psicològicament... ell, me va dir, Marc descansa i respira, que necessites, joooo aiguaaaa, i tinc ganes de deixar-ho...me va respondre amb dècimes de segon, tranquil, respira i fem una cosa t'acompanyem una estona i ja veuràs com tot anirà millor...
Collons...vaig pensar, si estic mort, però no perdo res en anar una estona amb ells...així que me van donar una mica d'aigua i vaig continuar amb ells, poc a poc, a pas de tortugues...i xerrant i xerrant, vam arribar a un punt d'aigua, un llac...sí, el punt d'aigua d'on havíem d'agafar l'aigua era un llac, però ja se sap que Alta muntanya, en molts llocs, els llacs et serveixen de subministrament i com va de bé!!!!
Vaig agafar els dos bidons, plens d'aigua fresca...que bona...ufff, per fi, i allò me va donar vida...vaig dir-li al David que anava pujant...ja no els vaig veure més, i des d'aquí donar-lis les gràcies per la seva cía i el seu assessorament...ara sé que els membres de la FEEC no són únicament gent que et vol tocar els pebrots, són gent com nosaltres i en casos extrems t'intenten ajudar en tot el que calgui...gràcies nois!!!
A partir d'aquell punt, vaig començar una altra Ultra...i potser han de passar certes coses perquè el cap faci o pensi com resoldre els problemes que et van sorgint...de tot s'aprèn i segur que les muntanyes m'han donat una altra lliçó!
Quant ens endinsem en un percal d'aquest tipus, hem de ser conseqüents què l'Alta muntanya és salvatge, espectacular però també dura i tècnica...i això és el que me vaig trobar durant la primera part de l'ultra de Valls d'Àneu...uns primers 41,8 km, punt en què arribàvem al Port de la Bonaigua, km's molts durs i que vaig estar per fer-los 10 hores 1/4...!!! Darrera quedava Indòmita, Coll de Fogueruix, Coll de Basiero...espectaculars trams i alguns dins de la mítica Carros de Foc!
La segona part, no era més fàcil ni més divertida, m'esperaven més de 3500 positius, però si volia acabar, havia d'exprimir al màxim la capacitat mental que en moltes ocasions m'ha ajudat a continuar quant ja el físic no respon...i de veritat, que ho aconsegueixes...costa però al final respon!
Ens quedava una segona part de blocs de pedra que farien de la cursa encara més dura, imagineu "el Port de Contraix"...pues això és el mateix que ens vam trobar...blocs de pedra en una pujada de més de 1300 metres de desnivell positiu en una pujada i el que preocupava més,la pluja constant que anava calant i que feia de la pujada, molt perillosa...a partir d'aquell punt la cosa es posava divertida...xalariem a les baixades...unes quantes caigudes feien que baixes el ritme i m'ho prengués amb calma!!!
Durant la pujada vaig coincidir durant una bona estona amb la crak Judit Lamas...quina tia, impressionant i gaudint de la seva cía allò va passar més ràpid, parlant de les coses diàries, de la família, desconnectant del que teniem davant...gràcies a persones com ella, les Ultres son el que son!!!
Ella va agafar un ritme més còmode i jo vaig anar fent a pas ferm, fins arribar als últims 20 km's...ja quedava 500 positius i la baixada fins Esterri...això ja estava, vaig pensar...i pensava en tot allò que havia patit, caigudes, esgotament, sacrifici, esforç, patiment, però sobretot llibertat...això és el més important, la llibertat de l'entorn, moltes vegades me pregunten perquè ho faig o que m'empeny a fer-ho...crec que podríem dir que és la llibertat que trobem en aquests indrets!!!
Fins aquí la meva travessa dins al circuit català de la copa Catalana d'Ultres de la FEEC d'enguany...ara que ja eh tret conclusions de totes elles, intentant agafar el millor de totes elles...sempre hi ha coses a millorar, però de totes m'enduc una bona imatge, bona gent i sobretot molt bons amics!!!
Sempre dic el mateix, això de fer Ultres no és una competició, és una aventura, exprimeixes el cos al màxim, hi ha cops que aconseguim acabar i d'altres no...però no s'ha d'oblidar que ho fem perquè ens agrada saber fins on podem arribar i fins on pots dur el teu cos....sempre pensant amb el cap, som gent especial, que ens agrada gaudir de les muntanyes!!!
Ara que ja tinc la valoració de totes aquestes proves, intentaré aporta-ho a la nostra cursa: LA VANDEKAMES...www.vandekames.com
Amb tot el que he aprés intentaré de posar-ho en funcionament per què la gent que vingueu no us falti de res....
Aquesta última cursa m'agradaria dedicar-la a la meva amiga Assumpcio Castellvi per deixar-nos poder dormir en un lloc calent...al company Conrad Solé Altès, als meus companys de batalla, Israel i Oscar Griño Hernandez....i com no, a la meva senyora Mar i el Joel...
Us espero a la Vandekames Dos-mil Quinze...intentarem estar a l'alçada per fer una Ultra "10"...
Salut i kames

LAVAREDO...UN PARADÍS DE MUNTANYES!!!

L’aventura continua... Lavaredo Ultra Trail 2015!!!!
















Dijous passat iniciàvem un viatge direcció Itàlia, aquest cop el punt de trobada era la mítica Ultra Trail “Lavaredo”, al nord d’Itàlia, Cortina d’Ampezzo era el municipi que ens allotjava i d’on començaríem aquesta petita aventura...localitat que es troba a 1200 mts d’alçada, i d’on es podia gaudir d’uns monstres coneguts com els Dolomites...
Aquest cop, marxava amb la Mar, els meus amics Bascos, Mikel i Elena, el company de club Òscar Griñó, el Jordi Pàmies i la seva senyora Anna. Vaja tota una expedició per intentar aconseguir ser finishers de la gran Lavaredo, amb els seus 125 km i 6000 positius!!!
Arribàvem a l’aeroport de Treviso (Itàlia) al migdia, amb una temperatura molt alta i amb moltes ganes d’arribar a l’hotel de Cortina per començar a veure tot el què ens esperava!!!
Sorpresa la nostra a l’arribar a Cortina, quant observem que l’Hotel que havíem agafat es troba a els afores de la població...a uns 4 km del centre, tot i això, crec que va ser un encert, vam poder gaudir d’unes fantàstiques vistes de tot el que ens envoltava, d’un allotjament bastant bo i d’un servei meravellós.
La cursa començava el divendres a les 23 hores, interiorment pensava una altra cursa de nit, tot i què, ja havia tingut un tastet amb la Volta a la Cerdanya i també amb el reconeixement de la Vandekames...potser per aquest motiu no me treia la son el fet d’afrontar una altra proba de nit!
Tot i no estar al 100%, i encara arrossegant un petit dolor d’un esquinç, anava amb moltes ganes de fer-ho bé, potser això feia que descanses tota la tarda del divendres per poder trobar-me amb les millors condicions possibles.
Després d’un bon sopar a l’hotel anàvem direcció a la sortida...crec que fins i tot, massa ben sopats diria jo...!!! ja què el sopar va passar factura fins al km 33, sensacions rares i moltes ganes de treure, el no estar acostumat a sopar massa abans d’una proba me fa temé el pitjor...
La sortida de l’Ultra...impressionant, res d’envejar a Chamonix, 1200 persones ens donàvem lloc al carrer principal de Cortina d’Ampezzo, col·lapsat de gent i el més important, dels teus...amics i senyora, la Mar, peça important perquè pugui seguir tirant endavant i anar consumint km’s en aquestes kames!!!
Allí ens trobàvem al Toni Calderón i la seva parella la Mònica, ja portaven una setmana en aquell paradís de muntanyes...i segons ens explicava el Toni encara no es trobava recuperat de la lesió i el més preocupant que no li sabien trobar el què tenia...a les 3 hores el mal presagi es va fer evident, va tenir de deixar-ho al km 33, segon control de la proba...!!!
Des d’aquí t’envio molts ànims i desitjar que et recuperis el més aviat possible... ja què gent com tu ha d’estar lluitant per continuar veient bones curses crak!!!
Ja quedava poc i els nervis ja començaven a fluir per l’ambient....la gent començava a xerrar més del normal, a riure, a dir coses sense sentit...vaja el que s’acostuma a fer quant un està nerviós!!!
Ens acomiadàvem de les nostres respectives i respectius..i per fi, es donava la sortida...enmig d’un munt de flash de les càmeres sortíem per un carrer ple de gent, cridant el teu nom...això de portar el nom al pitral fa que la gent et conegui pel nom...alhora fa que no et sentís un desconegut allí on vagis!!!
La cursa com ja va sent habitual...rapidíssima, i això que els primers km’s eren cara amunt...però això ja no importa, la gent vol estar al davant i com més aviat s’hi posi millor!!!
Jo com sempre intentant agafar un ritme, sense anar a tope...però la veritat que quant vaig començar vaig començar a sentir-me que el meu cos no anava del tot bé, tot degut al sopar, mare meva...quin mal de panxa...ufff, vaig començar a donar voltes al cap, a veure que estava passant i quin era el motiu pel qual no podia anar bé...i això, que caic recolzant tot el pes sobre els pals...mecasundena, un pal a pendre...ja sabeu...portava 4 km i ja no podia utilitzar el que m’havia de salvar la vida en una prova tan llarga i amb tanta muntanya...
Si no en tenia prou amb la panxa li havia de sumar els pals que ja els portava de florero...quin desastre!!! Però, com ja se sap, en aquesta vida les hem passat de més p... i això no podia fer que m’arronsés i tirés enrere!!!
Tot i donar-li voltes al cap, vaig intentar d’agafar un ritme bo i que Elena que anava al darrera pogués estar el més endavant possible. Però allò no anava bé i jo n’era conscient...així què, Elena tira endavant que portes millor ritme, i això que agafa i comença a tirar, fins al punt que ja no la veia..l’Òscar que el portava al costat me va comentar que volia acompanyar-me, en aquells moments el que vols es trobar-te acompanyat i tornar a sentir bones sensacions...i la veritat que no era el millor moment, li vaig respondre que tirés, a veure si agafa l’Elena i podia ajudar-la, que necessitava estar sol i reflexionar...
Això és el que s’anomena Ultra, sensacions estranyes que una persona passa quant les coses no funcionen bé...no es velocitat, temps, competició...és tot el contrari, les Ultres són paraules majors, ens ajuda a conèixer millor la nostra persona, qui som, que volem i perquè ho fem...son preguntes que habitualment et fas mentre estàs lluitant contra els km’s i les hores!!!
I aleshores, passa el que tots hem patit alguna vegada, t’enfonses i dius fins aquí he arribat o continues fins que el teu cos es posa en mode “ULTRA”...i així, vaig fer-ho, potser és l’experiència, les hores d’entrenament, el coco...no sé, però vaig tornar a guanyar la guerra psicològica i vaig tornar agafar el ritme que no havia pogut aconseguir agafar els primers km’s.
Tot d’una...paffff, noooo... vaig pensar, un altre cop no....pues sí, el tornell, un dolor fort a la part inferior feia que les baixades fossin un calvari!!!
Vaig arribar al punt km 33 on vaig demanar al Mikel si tenia Reflex..me’l va posar al tornell i vaig continuar...quin àlibi, a partir d’aquí vaig tornar agafar un ritme bo i anant avançant a gent mentre pujava...ara si que havia agafat un bon ritme i ho notava a mesura que anava pujant, sempre dic que la gent es mou per sensacions i aprofitar-les al màxim..
Del km 40 al 48 (bossa de vida), forta pujada que conduïa als peus del cim de Lavaredo i el Refugi Auronzo...impressionants vistes, guauuuuu!!!
En aquest punt, vaig agafar Elena la qual feia poc que havia arribat i es disposava a marxar per continuar...Mikel me va comentar que anàvem bé, que m’enganxes a ella i tiréssim junts, amb la mirada el vaig respondre..jjjj, li vaig dir a Elena que tirés que si podia ja l’agafaria...
Vaig menjar una mica, i tornem-hi que no ha estat res...vorejant el cim de Lavaredo, començàvem una forta baixada que ens conduïa a un bosc vorejant la carretera, allí me vaig retrobar amb la Mar, que ja s’adonava que no estava massa bé del peu, però ja sap que per abandonar, no existeix, i s’haurien de donar moltes més coses que un simple dolor!!!
Arribava al km 67, sorpresa la meva, ja que tenia assegut al mestre Pàmies,...jjjj me diu Pelut...va que anem junts...que Elena acabava de marxar i que podem fer el recorregut junts, la veritat que es una pujada d’adrenalina màxima...quin tio, guanyador amb majúscules d’Estels del Sud, i tinc el privilegi de fer els últims km’s amb un mega!!!!
Faltaven uns 60 km, més 4000 mts positius...amb dolor al peu i sense els pals...super divertit, entre molts dels meus pensaments, fluïa el fet de dir, que passa si ara li dic a la Mar que ho deixo...potser m’hagués dit ja era hora, però també me podria dir, ara ho deixés..no sé, era una fàcil i més quant començant a fer la pujada el Jordi m’estava esperant...des del meu interior li deia marxa que jo aniré fent...però el tenia davant, quant de sobte agafa l’Elena..ja hi som tots...vaig pensar, ara m’aniran esperant i els faré endarrerir el pas...
Vaig decidir de començar a menjar una mica, agafar forces...per si m’esperaven que almenys tingués la suficient energia per tirar amb ells...mentre anava preguntant per l’Òscar a veure com anava, i me comentava el Mikel que anava fent a pas ferm...vaig sentir un descans intern, ja què acabar tots era el que havia somiat!!!
A partir del km 75...Elena i Jordi anaven davant i jo seguint-los a pocs minuts, fins arribar al km 103, que ja me van esperar per fer els últims 22 km junts...quina sensació més estranya, uns crak’s com són el Jordi Pàmies i l’Elena Calvillo, esperant-me per acabar junts...ufff, havia de fer un últim esforç i treure tot el que portava a sobre, i així ho vaig fer, arribada al·lucinant amb la senyera, l’estelada i l’ikurriña....impressionant!!!
Les nostres parelles esperant-nos...la gent aplaudint i nosaltres arribant amb una rialla de punta a punta...sensacions difícils d’explicar i que s’ha de viure per poder-ho explicar!!!
Finalment, 18hores i 37 minuts, arribant el 112 de 1200 corredors, el temps i posició el de menys, el que de veritat importa és el que ens emportem, vistes espectaculars i rècords invorrables...uffff!!!!
I sol quedava per veure la cirera del pastís...l’amic i company Òscar, què és mereix això i molt més, una temporada difícil per a ell, sense poder entrenar el que hagués volgut i currant a “tuti pleni”...arribava amb els ulls vidriosos i ple d’energia, tirant els pals i agafant l’estelada que li vam donar....ufff , espectacular!!!
Crec que seria difícil quedar-me amb algun detall o amb alguna anècdota...m’han passat moltes coses i suposo que totes elles havien de passar perquè siii, però si hagués d’elegir alguna, és la foto del final, en la què ens veiem tots, la Mar, l’Anna, l’Òscar, el Jordi, l’Elena, el Mikel i un servidor....això és amb el què hem quedo, un viatge començat i acabat per un grup d’amics!!!!
Pel que fa a l’organització, un 10, increïble logística muntada...potser una mica fluixos els avituallaments i una altra cosa a remarcar potser massa distància entre controls...pel que fa a l’entorn...impressionant, sense paraules!!!
I com no, gràcies a la Mar per acompanyar-me i estar sempre en aquells moments bons com també els dolents....t’estimo!!!
També menció especial, a l'Anna per les fotos i pel seguiment que fa de les curses, un tot terreny...i com no, al meu estimat amic Mikel, quin tio, seguint-nos allà on anàvem, pujant als punts més alts, ajudant-nos en tot moment i sempre amb una rialla a la cara, tot i no dormir, estava al 150%...eskerrik asko Mikel!!!
Això ha estat tot companys/es ....karpe diem i no deixeu de gaudir de les muntanyes, llocs amb un encant especial!!!
Vandekames us espera i jo també....salut i kames

Volta Cerdanya Ultrafons...pasada per aigua!!!

La Volta a la Cerdanya...

En primer lloc agradaría fer una reflexió des del punt de vista d'un corredor popular:
Seguretat en les Ultres, deixalles en els senders i per últim, material obligatori...
En primer lloc, m'agradaria felicitar a les dues organitzacions que fan possible tant Emmona Ultra Trail com la Volta a la Cerdanya, una per aturar la cursa quant el temps no permitia continuar per males condicions climatològiques i l'altra per una possible tempesta eléctrica que hagués provocat algún maldecap...i amb bona mesura van fer un itinerari alternatiu, que encara que al final es fes 10 km més valia la pena!



L'altra i crec que més important és les deixalles que et vas trobant durant el recorregut d'una cursa, crec que ens hauriem de mentalitzar tots una mica que estem passant per lloc difícils i complicats, que s'obren camins i senders que s'utilitzen per conèixer una mica més el què els nostres avantpassats feien i gaudien, tenim el privilegi de passar per llocs extraordinaris i únics...és evident que l'aglomeració de curses ha fet que hi hagi persones que difícilment puguin entendre que és la muntanya però els que si que ho sabem fem el posible per recomanar que no es llencin coses als recorreguts, hem de ser més persones, els animals son més nets que nosaltres...

I per últim, el material obligatori que es demana...crec que ha de ser per tots iguals, no han d'haver distincions de cap mena, o ja ens podem començar a replantejar el fet de muntar dos curses, una pels pros i l'altra per gent com nosaltres, que fem un munt de km's per gaudir i intentar de fer un esport que ens il·lusiona i ens permet desconectar de la vida qüotidiana!!!!
I ara una mica sobre la cursa que també s'ho mereix...ens plantavem a la tercera prova de la Copa Catalana de curses Ultradistància de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya , la Volta a la Cerdanya, arribava amb poc gas i molt cansat de tota la setmana...i per "colmo" no havia pogut descansar el suficient per fer una cursa d'aquest tipus, no hem d'oblidar que és una Ultra i totes les curses superiors a 100 km son dures i més si les fas Alta muntanya com era el cas...

La veritat que la cursa me va decepcionar una mica, potser venia amb moltes ganes de veure coses noves i una bona organització...però no va ser així, i això que la gent que hi ha al davant són gent molt professional i uns enamorats de la muntanya, però també considero que com a tots, haurien de millorar en certs aspectes!

Una de molt important, tenir una farmaciola de primers auxilis en els avituallaments...la veritat que ho vaig trobar a faltar moltíssim...i més quant després d'un parell d'hores de cursa va començar a ploure intensament i per culpa de portar les malles mullades se'n van encetar totes les parts de "l'entrecuix"...quin mal!!! Vaig demanar vaselina i no n'hi havia enlloc, sort d'un company de viatge que vam fer gran part de l'Ultra junts, el Diego Torete...gran persona!!! Va ser la meva salvació, ja que portava un pot petit de vaselina, el qual me va donar, gràcies Diego perquè me vas salvar la vida!!! De vegades valores aquests aspectes molt més que el acabar una cursa, el companyeris-m'he que existeix és increíble!!!

Els avituallaments correctes...això sí, una mica separats en alguns punts, 20 km d'un a l'altre, ho trobo un pèl separats!
Pel que fa als paissatges impressionants, ja que la boirina que pujava des del terra cap a les muntanyes després de la pluja va ser digne de veure, és per això que m'agrada aquest món, perquè et permet veure coses que no acostumes a gaudir!!!

El recorregut impressionant, alta muntanya és el que té, vistes panoràmiques especials, la Serra del Cadi enmig de les valls que anavem passant i uns senders poc tècnics però fantàstics, tapats per pins i fent algun fora pista... fins els últims km's que se'n van fer molt pesats, potser el canvi d'itinerari no va ser el més encertat però també quant s'ha de canviar per motius de la climatología no es pot posar cap pega...al final un recorregut de 128 km amb 6000 metres positius...amb un temps de 20 hores i 16 minuts, millor del que me pensaba!!!
Gràcies al Lluis Guri Basora, i companys dels Panda Team...per fer-nos un control de pas amb avituallament, i seguir-nos els últims trams de cursa...sou collonuts!!!


Menció especial als meus companys d'Ultres que cada dia estan millor, com els Srs. Eloi Ortiz Braulio i Israel, millorant el dia a dia i seguint de molt aprop als top 10...sou grans nois!!! També destacar a l'amic Eloi Pallares Roca...que tot i anar bona part amb el grup de davant, per uns petits problemas als abductors no va poder continuar, quedant-se al km 104...Recuperat aviat Eloi perquè et vull veure als 100% a VandeKames...
Salut i kames per tots i ens veiem a Vandekames....

18 de mayo de 2015

TRENCACIMS...paratges per recordar!!!

Després de la lluita constant que vaig passar a l'Ultra dels Estels del Sud i amb un descans de 10 dies, arribava a Paüls amb la intenció de fer la TRENCACIMS, una prova dura, tècnica, però alhora impressionant per l'entorn on es dóna cabuda aquesta cursa!!!

La veritat que no les tenia totes, i fins dos dies abans no sabia si podria anar o no! Encara amb el peu un pèl inflat, però amb les ganes del primer dia, vaig dir-li a la meva senyora, la Mar, a veure que feia, sentia molèsties, però creia que a mesura que comences a fer la prova anirien desapareixent...i així doncs, vaig decidir-m'he anar-hi. Vaig parlar amb l'amic, Israel i li vaig comentar que faria la prova com entrenament i si hem veia amb ganes i força apretaria al final, ell hem va respondre que endavant, que encara no estava recuperat i que aniríem junts...collons, si es descuida, fa pòdium!!!!

La veritat que va ser una matinal d'allò més bona, parlant a primera hora amb els companys, amics i el Sr. Ramón Ferrer, quin crak, com no podia ser d'una altra manera, allà estava per fer alguna foto i gaudir de la prova com el què més!!! 
"Grácias Ramón por tus fotos y también por mostrarnos lo bello que es este mundo!"

TRENCACIMS...que puc dir que no sàpigueu...es una prova increible!!... Té un recorregut que meravella, les seves vistes impressionants, el seu entorn fa que passis per racons fantàstics...i tot i no poder gaudir massa de les vistes, disfrutés com un enano!!!

La cursa començava a les 6:30 hores del dissabte, i va començar com totes les proves d'enguany, a 100 km/h...és una cosa comentada entre molts de nosaltres, la gent esta molt preparada, corre molt més i no té por a res!!!

De vegades al·lucino de lo ràpid que podem pujar aquestes muntanyes, i no sol pujar-les sinó que després a les baixades, torna-hi i molt més ràpides...com ja vaig dir, ara es qüestió de mirar rellotge i a veure si rebaixo el temps de l'any passat!!! Xic's disfrutem més del que ens envolta que som uns privilegiats al poder passar per llocs que molta gent no pot arribar, i en aquest grup també m'incloc jo...crec que estem perdent els ideals del què eren les curses de muntanya, disfruta el moment!

Com ja eh dit la sortida va ser molt ràpida, passant pels carrerons de Paüls i iniciant la primera pujada a la Mola Grossa, ufff, començavem a fer desnivell i del bo, lo cert que ja coneixent aquesta pujada tens molt de guanyat...aquí l'Israel, que veia que anava fi i que estava amb ganes de pujar, li vaig comentar, Israel aquí sobres...tira endavant que pots i segur que pots acabar bé, ondia si hem descuido, va fer 4 general...bestial!!!! 

Durant la pujada vaig veure al Miquel Virgili, un altre diesel de la bella escola, acostumat a patir ja que és un crak amb tema raids...i és per això, que hem vaig enganxar a ell, i cap amunt!!!

La veritat que va ser un plaer poder gaudir d'ell fins a l'Ermita de Sant Roc, sempre es bo poder fer un tram de recorregut amb un crak...a Sant Roc, ens vam acomiadar i ell va continuar amb la seva marxeta...és un diesel però deu ni dor, el tio no para!!!

Pels qui no heu estat aquí es digne de visitar per la seva part última, increible...el PAS DE LA FINELLA i després el cim més emblemàtic,  LA PUNTA DE L'AIGUA,....guauuuu!!!

Allí hem vaig trobar un altre compi de batalles i com jo també un pèl tocat, l'Albert Viñau...havia tingut un esguinç setmanes abans i també no volia apretar massa, hem va dir quin temps tenia pensat fer i quant li vaig dir 7:45, ell m'apunto!!!  jo encantat de tenir cía, i més venint d'ell, ja que és un altre fora de sèrie!!! 

Ja estavem sortint de Sant Roc, quant vam agafar direcció  el GR-7, agafant la sendera que es fa direcció Alfara de Carles i un cop allí la forta pujada i mítica de TRENCACIMS...cada cop que la faig és diferent, i com costa, la Faixa Pinosa!!!! Un entorn complicat perquè no tens un respir, pujades, baixades, troncs al mig de la senda, arbres tombats, arrels que surten del terra...un autèntic calvari!

Sol recordo que l'Albert em deia, això no s'acaba...i jo amb to suau...ja queda menys, una última pujada i ja esta...la veritat que es una pujada molt dura. Al final, vam aconseguir-ho, sense adonar-nos, ja que mentre pujàvem  anàvem  xerrant, cosa que alleugereix una mica l'ansietat i lo dur de les condicions...

Ara era qüestió d'anar fent i gaudir dels paisatges...impressionant el seu pas pel Canal de la Manteca!!! 

Crec que és difícil recordar quin és el pas o el lloc més idíl·lic, perquè tots els punts, cims, racons, barrancs tenen zones místiques i fantàstiques...ja començàvem  l'última pujada, formant un grup de quatre persones...entre elles l'Albert i jo, ens quedaven 11 km , quant hem posava a tirar del grup com si fos allò una serp!!! Per fi enfilàvem el pas de la Gilaverta, quant ja veiem la baixada fins a Paüls...quedaven 7 km, l'últim esforç i la veritat que amb molt bones prestacions per haver patit dues setmanes abans un esguinç i encara amb molèsties al peu, ja podia dir...que allò ja estava fet!!!

La veritat que durant la baixada un dels companys de viatge, va posar la 5 marxa i auuuu adiós, que hi farem, sense dir ni muuu...molta gent crec que hauria d'aprendre a dir fins un altra, "Adéu" que no costa res, i més quant t'han fet de llebre...que hi farem, sort que estem curtits en aquest món i les hem vist de tots colors!!!
Al final arribàvem amb l'Albert i el Guillem (Sudactiu)....al final no vam fer el que li havia dit a l'Albert, però va faltar poc, vam fer 7:49 ....per 4 minuts!!! 

Super satisfet d'haver acabat aquesta gran cursa, amb un recorregut molt recomanable i amb unes vistes extraordinàries, uns avituallaments de "10"....els voluntaris, un cop més increïbles i l'organització de matricula d'honor, per la seva naturalitat i senzillesa...i quina bossa de corredor, sense comentaris, de tot i més!!!

Això sí, un petit detall sense importància, hem van sortir 4800 metres positius...una mica més del que posava...jjj, però la veritat que son d'agrair ja que pots veure zones úniques!!

Un final de festa, amb menjar a dojo i beguda la que volguessis...els de les Terres de l'Ebre ens tenen molt ben acostumats, crec que hem de prendre apunts i seguir molt bé els seus consells, potser així, els del Camp de Tarragona, algun dia, puguem ser igual que ells!!! 

I per cert, la Núria de PH QUIROGEL, és mereix un reconeixement molt especial, és una persona que cuida i mima als corredors, moltes vegades arribem morts, sense força, sense dutxar-nos i ella, agafa i ens fa un massatge que ens torna a fer reviure...no canviïs, espero que algun dia pogués tindre el teu reconeixement!!!

Moltes gràcies un cop més a la meva senyora que em va deixar anar a la cursa, més i quant, que el dissabte tenia comunió...al final ho vaig fer tot, però gràcies a ella, aquestes fites les faig millor, ni un mal gest, ni una mala cara...!!! Gràcies de nou Mar.

Salut i kames per tots i com sempre dic, disfruteu de l'entorn que tenim...és una sort poder-ho gaudir!!!

Karpe diem companys










7 de mayo de 2015

Segona parada Copa Catalana...Ultra Estels del Sud!!! Records imborrables...

Ultra Estels del sud "10"!!! Si teniu uns minuts m'agradaria que gaudissiu com jo d'aquestes línies...
La veritat que es fa difícil explicar lo succeit aquest finde als Ports de Besseit... Per on començar...crec que de les coses que més destacaria, és el companyeris-m'he, dedicació, alegria, tristesa, lluita, esforç, sacrifici, amistat...i dolor!!!
De vegades quant expliques als companys de treball el que pots arribar a viure en aquestes curses, no s'ho creuen i fins i tot, diuen que estem "bojos", potser sí que ho estem, però de ben segur que nosaltres pensem tot el contrari, que ho fem perquè disfrutem i tenim el previlegi de passar per llocs impressionants, i sobretot parlar amb gent extraordinaria!!!
Som gent d'una altra pasta...i el més important que coneixem a gent que ara son amics!!
Des de la vessant d'un servidor, el que vaig fer aquest cap de setmana és una de les lluites mentals més dures que he viscut fins a dia d'avui, i he de reconèixer que n'he passat de molts durs, però com la del dissabte....uffff!!
El dia no va començar massa bé...i no puc dir res en contra a la FEEC, crec que en totes les curses hauria de ser així, material obligatori imprescindible a totes les Ultres, i quasi no surto per no portar el paravent termosellat, sort que en aquestes proves hi ha gent molt maca i un integrant de la FEEC hem va deixar el seu per poder passar la revisió de material... gràcies al Salvador puc explicar tot el viscut!!!
Ara les Ultres sembla que siguin curses de mitja distància...la gent surt a 100 per hora, ondia...hem de tenir seny i cap, i sapiguer que son molts km's i el que s'hauria de fer es disfrutar d'aquest esport. Fa uns anys, quant començavem a correr Ultres, apart de ser uns quants, anavem tranquils petavem la xerrada i després cadascú a la seva...ara sembla que marxi el tren i no tenim temps per perdre!!!
Després de sortir...vaig a anar agafant corredors i hem vaig posar en un grup en el que hi havia els Diesels però alhora experimentats corredors, Jordi Jordi Pàmies Carrión, que al final va ser el guanyador, i el MarcMarc Balaña Prats, tercer de la prova...unes autèntiques bésties!!! Però fent la pujada de Paüls vaig veure que el ritme que portavem era massa dur per mi...vaig decidir posar el freno mà i seguir pujant a ritme, no deixant de mirar-los...però...arriba la baixada i pufffff, adiós a la cursa, esguinç al tornell!!!
De vegades penses perquè no anava més lent, però...son coses que passen! Però això no va impedir que arribes ha Arnes...destrossat però arribés, allí vaig veure al meu amic i company de club Oscar Griño Hernandez...hem va veure desencaixat, jo crec que no m'havia vist mai així...però hem va donar una abraçada que sempre recordaré...moltes gràcies amic per estar allí i donar-me un cop de mà!
També hi havia, l' Eloi Pallares Roca, gràcies a ell també pels àmims de suport que hem van donar falta feien en aquell moment, la veritat que hem vaig "derrumbar" com un castell de cartes... Arnes va ser més que un avituallament, va ser un estudi de psicologia...els sentiments i sobretot l'amistat queden durant els 15 minuts que vaig estar intentant recuperant-me mentalment i decidint si continuava o no...gràcies també a la Judit Solé Guasch i l'Anna, per esperar-m'he a Besseit...vosaltres si que sou les craks...hem van aguantar i ajudar en tot moment, hi ha moments en què la familia no pot ser-hi i gent com aquesta la tens al costat...per a mi, el ser finisher o no, queda en un segon terme, els hi dedico a tots ells el poder haver acabat!!!
Finalment, vaig decidir continuar...si continuar, els que hem coneixen saben que no sóc home de deixar les coses, i de veritat que per damunt de lesions, amor propi o altres inquietuts, això ho havia de fer per un motiu molt important!!!
Des d'Arnes a Besseit un calvari...27 km de molta calor, temperatures superiors a 30 graus, i jo sense poder còrrer..la veritat que va ser duríssim, però el "taping" que hem van posar va ser clau per intentar acabar...!
Arribant a Besseit, al turó hem vaig trobar el Vicenç Laiz Marín...cridant i animant-me com si hagués vist un fantasma...hem va ajudar explicant l'última baixada a Besseit.
Des del fons sentia com cridaven des del poble l'Anna i la Judit...collons, ja hi sóc, vaig pensar, tot i estar fet un nyap...!!
I ara tocava, reposar, menjar, i curar bé la ferida...i la veritat que quant hem van treure la vena, vaig veure les "estrelles del Sud"...
El metge de la FEEC hem va dir: en poques paraules, no continuís...jo tossut, li vaig respondre, ja que havia arribat fins a Besseit que hem deixes acabar, que hem poses un bendatge fort i un altre "taping" hi ha continuar...així ho va fer..i així ho puc explicar! Els hi vaig dir a l'Anna i la Judit, que gràcies per esperar-me però que volia acabar...que ho havia de fer! I així, vaig agafar el pas de "muñecas de famosa" ...
Però hem faltava passar per l'arc d'arribada de la Half...ufff, péls de punta, ahir hi havia el pare del Bro Arturo Neriz Garcia, el Manuel Omaña Espinosa, la Mari Carmen Mestre...i altre més, i sobretot Albert Segura, gràcies Albert per allò que tu ja saps...mmmm, hem va sentar molt bé!!
L'Albert hem va donar una abraçada i hem va donar molts ànims...allò va ser una energia super per poder continuar...gràcies de nou.
Quedaven 40 km molt durs, i ho sabia, però la recompensa final era màxima... i així vaig anar passant els km's, rebent suport de tots els voluntaris, amics, companys, organització, i sobretot, una cosa que havia de fer, trucar a la dona i explicar-li com estava, finalment, vaig parlar amb la family, la Mar Salvado i el Joel...encara que estigués pel arrastre, amb dolors cada cop més forts, aquella trucada va ser una pujada d'adrenalina impressionant, dono gràcies al salvatge i sobretot a la Mar per tenir-la com a companya, amiga i dona...t'estimo!
I com no, jo a la meva...passant per corriols, senders, baixades tècniques, pujades fortes, barrancs i refugis...tot escoltant, la natura i el silenci de la nit, increible...la veritat que va valer la pena viure in situ aquells instants, cada km que passava era una victòria...i així fins al km 100...exhaust i adolorit, vaig assentar-me 10 minuts per reposar...estava a les últimes i la veritat que l'últim tram va ser duríssim, quins últims 10 km...més de 400 positius, bestial!
Finalment, arribava a la carretera...increible, sol hem quedaven 3 km per arribar...i aquells km's van ser per disfrutar de tot el que havia passat!
Arribava fos...sense sentir-me el peu, però amb l'alegria d'haver acabat una de les proves més dures que he fet mai!!!
De l'arribada sol recordo, l'abraçada amb el director de cursa, una gran persona i gran persona, l'Ivan que amb l'expressió de la seva cara no s'ho acabava de creure del que havia fet!!!
Finalment, 18 hores 10 minuts, una odissea de cursa...17 posició, increible i més amb el meu estat físic!!!
Això sí, amb unes cures finals de la Núria...impressinants...gràcies Nuria Quiro!!!
D'allí a l'enfermeria i a fer les pertinents cures, parlar amb la familia que ja havia arribat i xerrar una mica del que havia estat aquell infern amb elJordi Garreta, que va fer l'11 posició a l'Ultra, 3 veterà...gran persona!!!
Per acabar, us voldria explicar el motiu del perquè vaig continuar...tot té una explicació, i tot comença l'any passat, en quant un servidor com molts ja sabeu va fer la volta Catalunya a peu, els companys del Trail Roquetes al meu pas per Roquetes hem van rebre com un autèntic heroi...la veritat que a mi aquella rebuda hem va fer sentir com si estigués a casa, és per això que tenia un deute impagable amb ells, la millor forma de retornar-lis el que hem van fer gaudir a mi, era intentar acabar la seva Ultra Estels del Sud...i la veritat que s'ho mereixia!!!
Son molts els moments viscuts en aquesta cursa, però no voldria oblidar-me de gent com el Claudio Zapater, el José Carlos Cano Martínez,Gregorio Barea SilvaAlex Izquierdo AconEloi Ortiz BraulioAlbert Gine,Jacinto Gonzalez BermudezArturo Neriz BellidoSergi Abril LopezEnric Terricabras MartíFran Martinez Bateman, Marian, Xavi Ayala Salla,Bernat M. Figuerola...a tots ells un record especial per haver compartit algun moment d'aquesta Ultra que serà recordada!!!
Finalment, donar les gràcies a tota la gent que ha fet possible que aquesta Ultra hagi estat possible, Albert Segura, Ivan, Anna...enfermers que van mimar-m'he i curar-m'he, als voluntaris per animar-me en tot moment...sou uns craks...i als pobles per on passavem, ufff, sense paraules!!! Els avituallaments un 11, tenies de tot i si volies alguna cosa més te la feien al moment, és difícil remarcar alguna cosa...i els arbitres o delegats de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, excel·lent tasca, així ho haurien de fer a totes les Ultres!!!
Mil gràcies a tots pels vostres comentaris, ànims i suport, ara restaré descansant una setmaneta....reposant i recordant els moments viscuts, que donen per molt!!!
Salut i kames amics