GOLDSTEIG (ALEMANYA)

24/09/2017

Crònica Ultra Race GOLDSTEIG: "Aventura i destrucció"

A hores d'ara no sé com començar aquest escrit...si parlar de la cursa, de l'organització, dels amics...parlaria i parlaria explicant tot que m'ha succeït.. cursa, família, amics, companys...hi ha tantes anècdotes per explicar, i tantes emocions viscudes, i us puc assegurar que me quedaria curt!!!

El que si que us puc assegurar al 100%, que he estat patint més del compte i potser vivint el meu pitjor somni...i on finalment, ha estat molt més que una superació personal!!!

Sempre us dic el mateix...gaudiu del moment sense oblidar el passat...pues això, és el que vaig intentar de fer durant aquests dies: "gaudir"!!!

Però la veritat, va ser tot el contrari, patiment, dolor, frustració, melancolia, ansietat...amb els que vaig poder parlar sabíen per tot el calvari que estava passant...dies per oblidar, però també per recordar, tot ajuda a saber aprendre, i aquestes curses t'ajuden a nutrir-te d'experiències que no s'oblidaran mai!!!

Comencem doncs la petita història viscuda en terres alemames....Tot comença el dia de 14 de setembre, hora 2:20.. transports durant tot el dia, cotxe, bus, avió, bus i tren...per fi, arribem al nostre destí, el Joan Trabal Roma i un servidor...ja som a Marktredwitz!! Alli ja ens reunim amb el gran Fernando Fernandez , la Sara Ferblan i la seva amiga Olatz ...nervis, tensió, i munt de pessigolleig pel cos que ja van passant factura...mare meva, el Fernando i un servidor semblavem un metro que sol feia viatges al Sr Roca!!!

Després d'escoltar un brefing d'una hora, i que per motius de neteja de boscos, hi haurà canvis alternatius al traçat del recorregut....ufff, i això no ho teníen previst?? Comencem bé!!! Apart de tot, diuen que seran menys km's i es faran més km's pe pista i carreteres...ara sí, que me poso les mans al cap!!!! Auuu vinga anem a dormir que demà comença la festa!

Dia 15...un dia per oblidar!!

Tot comença a les 8 hores, dutxa, un bon esmorzar i revisió material obligatiri...ara sí, ja sol queda que arribi les 12 per començar l'aventura!

No us penseu que Goldsteig és una cursa normal, ni proves on les que esteu habituats a veure o fer, no pas, és tot el contrari, és una aventura de superació personal i on el més important és arribar a ser finisher!!

Quant parlem d'organització, parlem d'un director i voluntaris, serveis d'emergències, etc...jjjjjj, a la GOLDSTEIG, sol hi ha una persona al davant amb un equip de 3 persones, i una d'aquestes era un participant que el primer dia va tenir d'abandonar...no hi havia ambulància, no hi havia res de res...perdó, res sí, avituallaments cada 40 o 70 km, depenent del lloc que estiguessis fent...tot i trobar-nos sols en moltes ocasions, portàvem una balisa per estar localitzats tots tota la prova...sort d'això!!!

No us parlaré si està bé o no, organitzar aquests tipus d'events, perquè ja sabeu molts que jo dormo part d'una organització...però sent un país com Alemanya, podríem estar millor provistos...també us dic que la gent que bé aquestes curses són gent amb molta experiència...curtits en mil batalles, molts amb "els ous pelats" i que han viscut mil i una...però no costaria res que almenys tenir avisats als municipis per on es pases la cursa que passaran per allí uns corredors...no us dic pels llocs que hem tingut que passar, al nostre país estaria prohibit sense permisos..a part molts te cardarien una "bronca"... moltes coses il•legals i en ocasions posant en perill la nostra vida!

Al final el que importa és le seguretat i que el corredor estigui ben servit...no es pot tolerar que en un recorregut tan gran i extens, fent frontera amb tants països, no hi hagi ningú cuidant als corredors!!!

Però així és la vida... Així ens posavem rumb a la sortida, una sortida atípica, des de l'hotel al parc 1 km de distància, passejant pels carrers del municipi, i sent observats pels vianants que ens anàvem trobant pel camí... pim pam pum l'aventura comença!!!

Moltes cares conegudes,...grans noms, Simon Gfeller, Oriol Antolí, Francisco Rojo, Jonas, Lefebvre, Miguel Angel Caldentey Valls , Fernando, El Hongarés Kovacs,..un reguitzell de monstres que havien vingut de moltes parts del planeta... Japó, italià, Suècia, Israel, catalans, espanyols...tots farien 'aquesta edició la més recordada!!

La més recordada!!!

Un cop comença la travessa, ja se veu que els primers km's seran molt ràpids...a 11,9 km/h els primers km's...😣😣, el terreny és pista i camins amples, cap dificultat, tot el contrari massa corredor!!! Asfalt i més asfalt...després s'arriba a uns trams de camins borejant un llac...la gent continua a 100p/h....es van formant diferents grups, entre ells un format pel Fernando, dos suecs, un francès i un espanyol.

Un servidor veient que la motxilla pesa massa i que costa aguantar el ritme...afluixo i tiro enrera...vaig anant bé, encara que aviat noto que les coses no funcionen...principis de mal de panxa, que me fan parar 4 cops...mal presentiment...!!!😣😣 primer control, km 35...uffff, ha estat vist i no vist!

Es fa un segon grup on hi ha 2 espanyols, un francès i l'Oriol...jo me torno a quedar a parar...quin desastre, tot el que menjo fora...preocupació important, perquè sóc de menjar i beure sovint!!!

Me noto els tendons de l'aquil•les i el genoll amb petites molèsties, vaja més coses no podien passar-m'he...i al km 75 de cursa i amb una decisió que al final serà més important del que me podia imaginar me retiro!!!

Si si...reretirat al km 75... després de tota la tralla de l'any, el cap i les kames no podien més, colapsades, i sense poder un pas més, no es tractava de superar 600 km d'aquella forma....abans d'això trucava a la Mar Salvado per dir-li.. no s'ho acabava de creure...sempre ha d'haver un primer cop...."PROU"!!!!

Després de no poder més començo a plorar de forma desconsolada i no poder-me creure que allí s'acabava la meva aventura....frustració, neguit i molt cansament psicològic....truco la dona del Fernando, la Sara i els hi dic que me passin a buscar...que no puc més...tothom sap que no sóc persona de retirar-me i menys sense haver lluitat....així és la vida!!!

Olartz i la Silvia passen a recollir-me, i quant me veuen la cara que duia devien pensar, aquest tio està "más muerto que vivo" i sol els hi faltava que m'hagues agafat un desmai, tot degut a l'ansietat que portava a l'interior!!l

Un cop arribo a l'autocaravana del Fernando i Sara, me poso a dormir i descansar, fins al Chek point, on hauré de presentar la balisa...

Un ja no sap que sentir...i rebre unes trucades de telèfon, del Conrad, Oriol, Julian i Mikel... començo a entendre que allò no acabava en aquell punt, i de tot s'apren, sempre hi ha dies bons i dolents, mai ho sabem tot i que aquest esport és un aprenentatge constant!!!

Després de dormir una hora, surto de l'autocaravana i vaig al chek point a saludar als companys, allí també es troba el director, Michel, que per suposat no sabia ni que m'havia retirat..mare meva, això passa per tenir una organització amb 3 persones!!!

El director al saber-ho, me proposa de fer la cursa 488 que comença un dia després....no puc creure, me donen una 2a oportunitat, i aquest cop són 488 km amb menys dies!

Psicològicament estava molt tocat i encara rondava una frustració per no haver assolit el repte personal del 661...però ara es presentava acabar el 488 en menys de 6 dies!

Després de consultar-ho amb vàries persones, i la més important, la Mar, decideixo d'intentar-ho... fer el mateix recorregut que la 661, això me permetia treure'm part de l'espineta que portava dins i fer els trams de muntanya!!!

Per fi, decisió presa, faria la 488!!!!

Un dia enrera estava destrossat, desanimat, desencaixat, moralment sense ganes de fer res, i el més dur de tot, saber que no havia lluitat prou per acabar una cosa...la vida ens dóna lliçons i aquesta, la que jo havia anat predicant, jo no vaig saber tirar-la endavant,...això no podia ser....com havia de tornar a casa havent fet 75 km, i potser unes petites vacances, sí, però havia anat a còrrer i gaudir de tot allò...per això, per la família i els mestraleros, el Marc que tots coneixeu tornava a intentar acabar el que havia començat!! No podria ser la 661 però intentaria fer la 488 + els 75 que ja portava!!!

Diumenge 17 a les 12 començava de nou la meva travessa i aquest cop més motivat que mai, un plus de motivació extra de tots els companys mestraleros, de la família, amics que m'havien estat enviant watssap d'ànims, és aquí on veus qui et segueix i que aprecia...orgullós de tots ells, i de poder demostrar-los que aquest corredor popular encara podia fer-ho possible!!

El repte seria complicat i difícil...però ho intentaríem...sabia que tornaria a trobar- me amb els meves pitjors somnis "l'ASFALT" carreteres, pistes asfaltades i poquíssima muntanya...per tant, havia d'estar preparat, però aquest cop encara es complicava més, portar una motxilla amb més pes i més coses que portar...i això perquè?? Molt senzill, no portava assistència, la cosa es complicava...que divertit...!!!

A les 12 hores dia 17 es donava la sortida, érem 5 persones, 3 alemans, un austríac i un servidor...ara com collons, parlo amb ells!!! Bueno al final una mica d'anglès et serveix per sortir del pas...i així, vaig compartir km's amb el Thomas Schmid, un doctor de 28 anys...especilitat pròtesis...jeje...amb conya li deia que ja podia aconseguir una per mi!!!

Al km 85...i després de fer una llarga etapa de nit, el Thomas volia quedar-se a dormir, jo li vaig dir que continuva, que dormiria més endavant, apart portava a l'Austríac al davant i el tio no parava massa...Després d'esmorzar com un rei...retorno amb pas ferm, paso al Hannes, però és un miratge...sol sortir me perdo i faig 3 km de més...això de fer senders on hi ha 50000 senyalitzacions i canvis de itineraris per l'organització...et fa anar de bòlid en alguns casos...i ja no dic si portes una nit sense dormir!!

Me presento a la segona nit i necessito descansar el cos...paro 3 hores en un Avituallament que t'ofereix un hotel a l'alta muntanya...però lo més fort que dorno en un banc del restaurant, si heu escoltat bé, un banc de fusta!!

Me sentia molt bé, descans i cap, perfectes...i tot les inclemències, tornava a sortir per davant del Hannes..seria una cursa interessant...jeje...tornàvem a fer 8 km d'asfalt, canvi de recorregut i ens fan passar per una carretera...tot provocat per les neteges que s'estaven fent als diferents boscos de la zona de Baviera!

Hannes me passa per sobre...i jo començo a veure les estrelles...comença a passar l factura de l'asfalt i els primers 75 km del primer dia que van ser rapidíssims!!

Ja no el tornaria a veure...en part millor, crec que estava anant per sobre dels meus límits, entre l'asfalt, la motxilla i la complicació de seguir un bon traçat es feien una llosa molt gran!!

I quant les coses semblaven que tornaven a funcionar bé...una mala caiguda i un mal pas per sobre uns arbres caiguts a terra dehut a la neteja.. me cau el GPS i és perd pel mig de la vegetació...i per més INRI, resulta que el mòbil no me funciona i necessito el puk.. .vaja, ho he xafat un mal fari o com bé diuen: "es coses que comencen malament acaben fatal"... pues així pintava...!!

A veure ara com arribo al chek point de Passau?? ? Punt intermig de cursa i camí de tornada...a 240 km de ser finisher!! Me vinc a vall, no podia tenir pitjor ràbia al cos, en una zona que no me coneixia, sense mòbil ni GPS, perdut al mig del res...i llavors, com sempre dic s'ha de tenir recursos i sempre hi haurà alguna cosa que podràs fer, llavors vaig pensar, el mapa, bueno ja tenim alguna cosa!!!

Miro el mapa i veig que hi ha una població gran que es trobava a 15 km d'on estava....vaig veure un home i vaig preguntar-li...Era de poble i molt tancat, no enteneia res del que li deia...uffff, no parlava anglès i es feia difícil entredre's amb ell, li vaig dir "PASSAU", me va fer una cara de dir estàs boig...segur que estava lluny, per tant, ja teníem una cosa clara, llavors amb el mapa, va dir que millor pistes i 15 km arribar a un poble amb un nom impronunciable, carretera fins PASSAU...dit i fet, parar a carregar pil•les, beure alguna cosa en una benzinera, dormir una horeta sota un porxo de fusta d'una parada d'un bus i tornar a començar...a 1 km arribar a PASSAU me recull un cotxe, dient que estava prohibit passar de nit per carretera, i pensant en fre collons, no era per menys, mare meva, ens queixem de l conducció d'aquí per allí van a 200 p/h...arribo a PASSAU després de passar una: "via crucis", i encara quedaven 240 km!!!!

I ara què, com localitzava l'Hotel i el Chek point? Pues cmplicat....eren les 2 de la matinada, i poca presència als carrers, després d'estar buscant durant 2 hores i perdut, vaig accionant la balisa d'emergències...al final apareix Michael...me diu que si m'ha passat alguna cosa, si estic bé, si m'han portat amb cotxe...tot si, per haver perdut el GPS i no poder funcionar el mòbil. Després de tot, estic viu...lo més important!!!

Després de dormir dues hores a dins un cotxe, esmorzar bé, intentar oblidar tot el succeit unes hores abans.... Michael m'aconsegueix un GPS... jo no sé que pensar, "to be continue"...ufffff, bo o dolent!!!!

M'aixeco amb mal regust per tot el succeït, no tenir ni el GPS ni el mòbil ..estar fet un nyap, els peus inflats i sense motivació....ara sol quedava, seguir i acabar la pitjor travessa que havia fet mai!!

Torno a posar-me en marxa i faig un tram bastant ràpid...en un tram del camí vorejant un dels múltiples llacs per on es passa, sense pensar-ho massa, m'aturo a menjar en una borda al mig d'un lloc impressionant...i així, menjar una cosa diferent.....un plat calent...ummmm, allò era vida...una cervesa i un cafè....ara si que havia agafat forces...torno a passar la nit en vela, i me trobo a un altre company espanyol amb el que comparteixo els últims km's fins al penúltim chek point....

Alli les kames me diuen Prou, "no poden més", la inflamació és evident, el tibial inflat i amb butllofes que treuen líquid...amb el wi-fi envio varis watssap i intento esbrinar com solucionar-ho i si podré continuar....me donen solucions i gràcies a la gent d'Aragó i PH Núria Mes Q Quiro segueixo les seves indicacions ...galleda d'aigua freda i potes enlaire...un ibupruzeno...poca cosa més és pot fer, sinó esperar 3 hores i saber la reacció...!!!

Al final, sense massa reacció, decideixo sortir, únic me queden 100 km i 48 hores per fer-ho...però el pitjor que ho tenia de fer amb dolors, i no podria còrrer...

Faig la primera part més ràpida del que me pensava....arribant a l'últim chek point, el voluntari que es troba al punt me comenta que no me pot donar bossa vida, perquè se li ha trencat el pistó que tanca la porta on duu les bosses...per tot, sense canviar de roba, sense poder agafar el meu menjar...agafo el que puc de l'avituallament i continuo...

Últimes 48 hores, ...com si es tractés d'una pel•lícula de Terror...dormit i tambalejant, me perdó en mig d'un bosc, fa hores que no tinc aigua ni menjar, vec el GPS i me queden 14 km...començo a veure tots els watssap guardats dels companys mestraleros, i altres companys que aquests dies m'han fet arribar...començo a veure les fotos i vídeos que he anat guardant de tot allò que me trobat...al final, després de passar-me 3 hores en aquell bosc acabo sortint...ara sol queda 7 km...pista asfaltada.. .paso dos pobles, i agafo aigua.. .un senyor d'un camp de conreu me dona dues tomates...espectacular...ara si que vec la llum!! 4 km i me para una dona que de ben segur ha ajudat en algun Avituallament.. .me talla un tros de pastís, me dona coca-cola i un pa...m'envia un petó i diu que sent admiració per nosaltres...aixô me puja l'adrenalina i me fa arrossegar les kames més ràpid!!

3, 2, 1 km...vec l'autocaravana del Fernando que s'apropa a la meva posició...son les noies, la Sara, Olatz i la Sílvia Pou Parareda.....un últim esforç Marc...me criden i me donen ànims...!!!!

Per fi arribo....alli m'esperen tots, i sobretot el meu amic Fernando, me dona una abraçada forta, una sensació de llibertat que moltes vegades significa els valors d'aquest esport...encara que arribis l'últim, tots som iguals...som finishers!!

Molts ja heu vist el vídeo...

Després m'assabento que he arribat el 1r del 488, que els altres s'han retirat..i que sóc la primera primera persona que acaba la 488 en les seves edicions de Goldsteig!!!

Me podria quedar amb moltes coses i molts detalls...ha estar una setmana molt dura, potser la més dura de la meva vida com a corredor, no s'assemble res a lo viscut anteriorment...sóc home de muntanya i la veritat que haver fet tan asfalt m'ha maxacat física i mentalment!!!

Ara és hora de descansar i recordar tot allò viscut...son moltes les coses viscudes i recordades, moments de tristor i buidor...moments de soletat, però també de felicitat!!

Alemanya, tornaré però no sé quant...i aquesta vegada aniré més preparat...aquesta vegada quasi acabes amb mi...!!

Recordatori especial a la meva família, la Mar i el petit Joel...son els que més pateixen i sempre allí al costat donant-ho tot!!

Al Conrad Solé Altès, Mikel Mújica, Elena Calvillo Arteaga, Julian Ru , Jaume Alcarraz, Oriol Chies Sirisi, David Pérez Heras, Ramón Ferrer, gràcies per tot...grans amics!

A tot/es els mestraleros, moltíssimes gràcies pel vostre suport, la moral la tenia per terra...als Mestralentus també, sou collunuts!

A tots aquells, que heu perdut segons de la
vostra vida en enviar-me missatges d'ànims perquè aconseguís el repte...als companys de la Marató del Priorat, Cerveceria Prost, Tejero, PH QUIROGEL...i esperem que per altres cites poguem comptar amb més suport!! Jjjjj😘😘😘

I de tot cor, gràcies a tots aquells que heu seguit aquesta travessa, cursa, aventura...o el que sigui...els corredors populars som així...podem aconseguir tot allò que ens proposem...això sí, sempre i quant es prepari!!!

I com sempre dic, gaudiu el present sense oblidar el passat!

Karpe diem